Estic totalment en contra de no permetre compatibilitzar el càrrec d’alcalde amb el de diputat al Parlament o al Congrés de Diputats. Per al cas, és igual. M’explico. Qui ha d’elaborar lleis és important que conegui l’àmbit sobre el qual vol legislar, perquè del contrari farà un pèssim favor al sector i al país.
Personalment, vaig compatibilitzar els càrrecs d’alcalde i diputat al Parlament, al llarg de quatre mandats, i déu n’hi do les bestieses que vaig evitar, moltes d’elles en relació amb activitats en el món rural, molt desconegut per la majoria de parlamentaris.
Faig aquesta introducció, arran de diverses negatives de les comissions d’urbanisme de les províncies de Barcelona i Girona. Les que tinc més a prop i de les quals m’assabento de moltes de les seves resolucions.
A falta de treball efectiu i constant, els grups parlamentaris del Parlament de Catalunya s’entesten a retocar, modificar o elaborar noves lleis, sobre temes ja legislats. Això provoca una inflació legislativa, molt perjudicial per al funcionament normal del país. Què vull dir? Doncs, que, en la majoria de països de llarga tradició democràtica, es fan lleis per durar quinze, vint o trenta anys. És una bona manera d’estabilitzar el funcionament del país.
Aquí, cada vuit o deu anys, es considera apropiat modificar les lleis més elementals, com és la d’urbanisme, precisament, la que hauria de tenir un més llarg recorregut, a causa de la sensibilitat de les seves conseqüències. Aquesta permanent provisionalitat produeix efectes molt negatius i crea una inseguretat en totes les accions de particulars i administracions.
Si a tot plegat se suma el treball legislatiu de persones urbanes, amb nul coneixement de la problemàtica rural, surten lleis molt perjudicials per a tot el rerepaís. Així estem, i així critiquem l’existència d’una legislació pensada pels urbanites, en detriment del món rural. S’ha planificat Catalunya com un sistema de grans ciutats a l’entorn de la gran capital, amb ramificacions costaneres cap al nord i cap al sud i un immens territori interior, perquè faci les funcions de pati del darrere, o jardí interior.
S’ha declarat tot el sòl rústec com a sol protegit/sagrat, en el qual no es pot fer res més que mantenir-lo i no tocar-lo. Acabo de tenir coneixement de diverses negatives de les comissions d’urbanisme a renovar cases de pagès, millorar-ne alguns elements externs o ampliar dependències annexes. La darrera llei d’urbanisme, acompanyada de decrets i interpretacions restrictives, omple d’amargura la gent del territori, fins al punt de fer impossible qualsevol tipus d’intervenció.
El legislador sembla buscar la paràlisi de tota intervenció, prohibint ampliacions, modificacions o modernitzacions de les estructures existents. I, per descomptat, no permet cap nova edificació en la major part del país. Per als qui vivim a pagès, la sensació és d’estar supeditats als gustos i desitjos de la gent de ciutat, la qual ha impulsat els diputats a legislar en aquest sentit. Gent que no pensa en les conseqüències de la desertització per falta d’oportunitats i que deixarà el pati de darrere buit i mal cuidat. Al final, sembla que haguem de demanar de què volen que visquem i si hem de portar barretina, o no.
D’aquí la importància de tenir sempre en el Parlament un raonable nombre de diputats procedents del món rural, per tal que vetllin pel seu present i futur. Som els primers interessats a no malmetre el nostre entorn, ni desfigurar paisatges , ni masies ni altres construccions, però el que no admetem és la paralització de tota acció constructora, modernitzadora o reformadora, perquè així s’ha decidit des de despatxos de ciutat. Al final, haurem de demanar si tenim dret a poder viure, en un territori, com a ciutadans de segona.
* L’autor és alcalde de Borredà
