No ens hauríem de cansar a seguir llegint ni preguntar sobre tot el que ens manca per conèixer al voltant dels bombardejos de Barcelona d’aquelles jornades del mes de març de 1938. En definitiva, aquest és el meu suggeriment, sobre tots els bombardejos que va patir el nostre país. La bibliografia sobre el tema és àmplia i enriquidora. Val a dir que en els propers mesos tindrem interessants novetats amb moltes més dades i localitzacions d’espais afectats. Podria ser la nostra aportació, més important que mai, perquè la flama del record i la memòria no s’apagui sota cap pretext. Cal preservar els records i vivències dels nostres avantpassats coneguts, o no, per poder explicar a les generacions presents i futures la violència i repressió d’una guerra, el viatge humiliant i sense retorn de l’exili o l’horror i conseqüències dels bombardejos de la suposada reraguarda. A la ciutat de Barcelona, durant els tres dies fatídics del mes de març de fa vuitanta anys, plogueren tota mena de bombes en el marc d’un atac sistemàtic i indiscriminat de l’Aviazione Legionaria italiana procedent de les bases aèries mallorquines. Foren 41 hores d’un calvari interminable entre la nit del 16 de març i la tarda del dia 18.
Ara ja fa vuitanta anys d’aquella perversa actuació de l’aviació feixista italiana amb la connivència i permissivitat de les tropes rebels i sedicioses del general Franco. Entendreu que parlar sobre nivells de responsabilitat pot resultar del tot burlesc i miserable. Durant aquelles dates van tenir lloc dotze atacs massius, amb intervals de tres hores i amb el llançament de 44 tones de bombes. Barcelona esdevingué un nou macabre i gegantí laboratori on s’experimentà amb noves tècniques d’atacs aeris inspirades en un bombardeig sistemàtic i combinat d’artefactes amb la intenció de provocar un pànic col·lectiu i atemporal entre la població civil. La Guerra Civil espanyola esdevingué el primer cas a Europa sobre atacs d’aquell horrible perfil. L’únic exemple similar/terrible el trobem en els atacs aeris japonesos sobre Xina a partir de 1937. No hi havia objectius militars com tampoc n’hi havia hagut en l’acarnissament del 30 de gener amb la cinquantena d’infants morts a Sant Felip Neri ni en la resta de bombardejos que va patir Barcelona i d’altres ciutats de l’Estat. L’objectiu era la gent, la població anònima i indefensa, com va succeir a Madrid, a la plaça porxada de Granollers, a Lleida, a Durango, a Gernika…, i tants altres indrets on no es pretenia altra cosa que estendre el pànic més horrible entre la gent més vulnerable d’aquella guerra: avis, dones, infants. Les dones i la mainada esdevenen, en aquella i en totes les guerres, l’objectiu pervers per inocular el discurs de la derrota i el menyspreu més absolut dels vencedors. La ciutat de Barcelona es disposa a fer-ne recordança amb un munt de gestos i accions d’homenatge i memòria. Us recomano el seu seguiment. Més que mai, el combat contra la perillositat contagiosa de l’oblit esdevé del tot prioritari.
Barcelona esdevingué un nou macabre i gegantí laboratori on s’experimentà amb noves tècniques d’atacs aeris
