Els valors morals de la Revolució Francesa es passegen per l’escenari del Liceu amb l’òpera "Andrea Chénier". Aquest és un personatge real (1762-1794), periodista, militar, agitador polític i un dels poetes del Neoclassicisme europeu que com a intel·lectuals van signar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, en el període del terror va ser empresonat, temps que va aprofitar per escriure poemes, va ser condemnat a mort i passat per la guillotina a l’actual plaça de la Nació de París. Umberto Giordano pren la figura del poeta per a la seva òpera i li va afegir un romanç entre el poeta francès i l’aristòcrata Maddalena de Coigny, que va proporcionar al llibret una història d’amor tràgica enmig d’una lluita de classes, revenja, patriotisme, megalomania, persecució política, il·lusions frustrades i, sobretot, amor tràgic. El destí d’una dona s’uneix al de l’home que estima, una heroïna que veu en la mort l’única sortida d’aconseguir la unió amb la seva ànima bessona, impossible d’una altra manera a causa del clima social que envolta els dos enamorats. L’òpera ens mostra una societat francesa revolucionària que passa per la guillotina tot el que fa olor de vella aristocràcia.
El Liceu ha programat amb dos repartiments l’òpera de Giordano "Andrea Chénier" amb la presència en el repartiment primer del mediàtic tenor alemany Jonas Kaufmann en el paper del poeta Chénier, la seva és una veu gran i fosca que fa les delícies dels amants de l’òpera. La soprano Sondra Radvanovsky, la dama de la noblesa Maddalena de Coigny i el baríton Carlos Álvarez. El públic més conservador del Liceu esperava una òpera com aquesta, amb cantants de primeríssim nivell en els dos repartiments, amb una escenografia clàssica que signa Robert Jones i una direcció d’escena de David McVicar que se cenyeix a la veritat històrica, sense invents vanguardistes o imaginatius que desdibuixin la realitat històrica; l’espectador passeja pels palaus de París, mentre que els criats encenen una a una les espelmes de les làmpades. L’espectador viatja com passa amb el musical "Els miserables" al París de la Revolució Francesa. Si analitzem els valors que es mostren en relació amb la nostra època i la nostra política catalana veiem que es fa necessari defensar els valors de la Il·lustració, com a filosofia base de la nostra convivència. El personatge operístic, el poeta que dóna la seva vida per les seves idees, no era un home hipòcrita, el que avui anomenem políticament correcte, sinó que defensava els seus valors amb entusiasme, potser convé recordar que les idees cal defensar-les des de l’activisme perquè si no et mous estàs mort. Musicalment sempre s’ha destacat de l’obra una peça que sempre arrenca aplaudiments, "Un di all’azzurro spazio", l’aparició del personatge impacta des del primer moment, és aquesta ària tan poderosa amb què el poeta es presenta. La segona peça important és l’ària de Maddalane "La mamma morta", que té l’ombra allargada de Maria Callas, i al final "Vicino a te s’acqueta". El resultat de tant d’encert és una unió entre el llibret i la música en un espectacle que aixeca aplaudiments de dotze minuts entre el públic entès en la matèria.
