A l’evangeli del diumenge dia 11 de març apareix la persona de Nicodem. Nicodem era un fariseu honest que, impressionat pels miracles de Jesús i sabent que venia de part de Déu, té un encontre amb el Mestre. Jesús li recorda l’episodi de la serp de bronze que Moisès enlairà al desert en forma d’estendard perquè es poguessin guarir els israelites afectats per les picades de les serps que els havien estat enviades com a càstig per les seves queixes i murmuracions. Doncs bé, aquella serp de bronze va ser un signe que anunciava per endavant el Messies Salvador que ara ha de ser enlairat a la creu perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. La creu de Crist és la nostra redempció, és la suprema manifestació de Déu que és amor. Però, al mateix temps, la creu de Jesucrist és un gran misteri, escàndol per a alguns, saviesa de Déu per als elegits.
El sacrifici redemptor de la creu només es pot entendre des d’aquesta perspectiva de manifestació del seu amor. La mort de Jesús és sacrifici perquè ho ha estat tota la seva vida lliurement entregada i sacrificada per als homes. Ell no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la seva vida com a preu de rescat per la multitud. El fet de donar la vida és la culminació del que ha estat la seva trajectòria vital: entregar-se del tot als altres. La creu és així el gest suprem de servei i de donació: "Jo dono la vida… Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement" (Jn 10, 17-18).
Des de la contemplació de la creu ens adonem de l’immens amor de Déu a totes les persones, de tot arreu, de tots els temps. Un amor infinit que en la creu arriba a la seva màxima realització: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15,13). En això consisteix el misteri últim de la creu: Déu que dóna la vida pels seus amics. Allò que dóna valor redemptor a la crucifixió de Crist no és tant el sofriment com l’amor de Déu que no s’atura ni tan sols davant del dolor. El que salva la humanitat és l’amor infinit de Déu encarnat en aquesta mort: "Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic" (Jn 3,16).
En les nostres vides no ens falten problemes personals, familiars, laborals i socials. Com els israelites al desert, també ens impacientem i protestem. Ens costa entendre que suportar les inclemències del camí forma part del pelegrinatge de la vida, com també cal realitzar sacrificis previstos o no previstos, i de la mateixa manera assumir determinades privacions. Però aquest diumenge quarts de Quaresma som convidats a fer una parada en el camí per reflexionar sobre l’immens amor de Déu, per contemplar Crist crucificat. Ens pot ajudar repetir el col·loqui davant Jesús a la creu que sant Ignasi proposa en els Exercicis Espirituals. Primer, contemplar el Senyor a la creu, i, després, preguntar-nos: "Què he fet per Crist; què faig per Crist; que he de fer per Crist".
Nicodem era una bona persona que se sentia atret per les paraules del Senyor i per la seva coherència de vida, però al mateix temps tenia por del que diran, de les conseqüències de no ser políticament correcte, i per això dubta i li costa seguir obertament el Mestre. Moltes persones avui se senten atretes pel missatge de Jesús, però romanen indecises entre dubtes i pors. Tant de bo que amb una paraula oportuna i un testimoni de vida eficaç propiciem l’encontre amb el Senyor perquè arribin a comprendre i experimentar el seu amor misericordiós, l’única força capaç de renovar el cor de la humanitat.
* L’autor és bisbe de Terrassa
