L’inici del 37è Festival de Jazz de Terrassa convida a fer algunes reflexions sobre el paper de la cultura a la ciutat. I la primera de totes, per la rellevància que té per a Terrassa, és el fet que aquest festival sigui capaç, com ho demostra cada any, de transcendir l’espai local i projectar la ciutat a tot el país i, en un cert sentit, a tot el món. Però, i en correspondència, el que acompanya aquesta projecció és l’efecte mirall que produeix sobre la pròpia ciutat. És a dir, és Terrassa i els terrassencs els que ens veiem reconeguts per aquesta mirada de país i internacional. O dit d’una altra manera: som allò pel que se’ns reconeix. De manera que en la projecció cap a enfora hi ha el nucli d’allò que acabarem sent cap endins. El món del jazz ve a Terrassa, Terrassa s’internacionalitza i això fa que els terrassencs ens puguem reconèixer com a tals. És exactament així com funciona allò que en diem la "identitat": no com una acumulació de trets essencials, antics, sinó com una relació activa de reconeixements, de creació d’espais propis i diferenciats, de projecció oberta cap al futur.
Una segona consideració sobre l’èxit del Festival de Jazz obliga a assenyalar que aquestes grans operacions de projecció cultural no funcionen si no hi ha una base humana amb molta consistència. Vull dir que hi ha festival perquè hi ha Jazz Cava, i hi ha Jazz Cava perquè hi ha Amics de les Arts i, sobretot i finalment, un grup de persones que, tant si el vent els és favorable com si els va en contra -i, al llarg dels anys, hi ha hagut de tot-, asseguren la continuïtat d’una afició que, per al conjunt de la ciutat, segueix sent minoritària. No cal, doncs, una gran quantitat d’aficionats, sinó una gran qualitat i continuïtat, ni que siguin pocs, de gent que estima el jazz. I l’existència d’aquest nucli sòlid, honest, generós, exigent, és més rellevant que les subvencions privades o els suports públics. O, si es vol, és aquest nucli el que assegura que s’obtinguin subvencions i suports.
En tercer lloc, el Festival de Jazz no seria l’esdeveniment d’èxit que és si no hagués jugat amb tanta intel·ligència, com ha fet, amb l’equilibri entre una lògica popular i una lògica experta o d’elit. Si el festival s’hagués limitat a portar grans figures internacionals, m’atreveixo a dir que no hauria tingut la continuïtat que ha assolit. Naturalment, ni continuïtat, ni reconeixement, ni impacte local. En canvi, l’oferta popular que acompanya els grans concerts és el que aconsegueix el coixí de suport que multiplica l’efecte dels espectacles de primer nivell. I, tal com ha anat passant, l’ona expansiva del festival ha implicat el món de les arts plàstiques i de la gastronomia, el de la literatura i la pedagogia, les conferencies i els tallers infantils. I, així, fins a la culminació popular amb el Pícnic-Jazz Vallparadís, síntesi emblemàtica de tot plegat. És a dir, un projecte de cultura total, nascut d’estirar un fil molt prim i que ha portat fins a aquest gran cabdell global.
No sé si el Festival de Jazz de Terrassa s’estudia com a cas singular d’èxit en alguna escola internacional de negocis, en departaments universitaris d’estudis culturals o si ja ha desvetllat l’interès per fer-ne una tesi de doctorat. Però estic segur que acabarà passant. I, en qualsevol cas, el model hauria de ser copiat per totes aquelles ciutats que volen desenvolupar dinàmiques culturals, socials i de reconeixement i autoreconeixement similars. Això sí: que primer s’assegurin de tenir un nucli humà, com he dit, d’alta qualitat, honest i generós.