La intel·ligència de Wagensberg no podia deixar indiferent ningú. Jorge Wagensberg era d’aquestes persones en què la saviesa flueix d’una forma natural, com si no pogués ser d’un altra manera. Era un magnífic conversador. "Conversar és parlar després d’escoltar i escoltar després de parlar", deia en una de les seves citacions més conegudes. El fracàs de la conversa és el triomf de la mediocritat. La falta de conversa és el declivi. Per a Wagensberg la conversa hauria de ser una assignatura clau. Més enllà de la conversa, a mi, em fascinen també els seus llibres d’aforismes. La saviesa concentrada. El pot petit. La pedra de toc. L’espurna de la genialitat en una frase. Com ell va dir: "Un aforisme és pretext per a un text fora de context".
Amb Wagensberg tots érem una mica més savis. Per la seva proposta museística, per les seves converses, pels seus articles i pels seus llibres. Wagensberg era una proposta de valor constant. No es va devaluar mai. Amb les seves proposicions fines ens obria finestres que mai hauríem descobert i ens resolia complexitats amb una senzillesa demolidora. "En más de tres siglos de ciencia todo ha cambiado excepto tal vez una cosa: el amor por lo simple." Jorge Wagensberg era d’aquesta gent capaç d’atreure talent al seu entorn i capaç de projectar Barcelona al món. Els seus pensaments són estels penjats al cel de Barcelona per ser llegits a tot el món. L’admiració per Wagensberg no ha deixat de créixer i no s’aturarà ni després de la seva mort.
Wagensberg em va influir molt en el títol del meu darrer llibre -"Esquivar la mediocridad"- quan li vaig llegir el següent aforisme: "La mediocritat és una elecció personal". Feia dies que hi donava voltes i Wagensberg, com sempre, encertava de ple. La mediocritat, entesa com a falta d’autenticitat i d’inspiració, com a manca de consistència o com a adhesió a la vulgaritat, és una elecció personal. Procurar esquivar la mediocritat és també una opció personal. La mediocritat diu Wagensberg és pitjor que el bo i pitjor que dolent, és una actitud. La mediocritat és un pla estratègic dels que volen estar més a favor seu que dels projectes. La diferència entre un país que funciona i un que no és la quantitat de mediocres per metro quadrat, deia Wagensberg. Cito textualment: "La mediocridad no consiste en pensar que nadie es imprescindible (se puede prescindir de Mozart, claro) sino en pensar que todo el mundo es reemplazable (que me busquen otro Mozart)". I per acabar les citacions sobre la mediocritat: "Quan estàs en un ambient mediocre no tens idees, perquè ningú espera que les tinguis. Es considera més rendible caçar, copiar, segrestar qualsevol idea abans que conrear-la, buscar-la, perseguir-la".
Wagensberg ha estat un inspirador enciclopèdic. Ha practicat una saviesa polièdrica i elegant. Era un home que sabia combinar dues coses que no són fàcils de sincronitzar: un coneixement profund i una transversalitat de mirades radical. Era profund i era multidisciplinar. Les seves preguntes ens feien canviar la partitura (si canvia la resposta és evolució, si canvia la pregunta, és revolució). O quan ens interpel·la: "Si la naturalesa és la resposta, quina era la pregunta?".
Hom sempre tenia la sensació que les agendes i les converses de Wagensberg ens precedien en molt. Obria temes de conversa que al cap d’un temps serien "mainstream" segur. El respectàvem tant perquè vàrem aprendre molt d’ell. I perquè no es produïa com un cregut d’aquests que fan servir la trajectòria com a escut de l’ego. Al contrari. Ara ens tocar continuar aprenent i desaprenent després de Wagensberg. Sense el seu far però amb el seu record.
No sé si hi poden haver Montaigne després de Montaigne. No sé si hagués estat millor un Wagensberg nascut al Renaixement o a la Viena dels anys vint. No ho sabrem mai. Només que l’hem gaudit i que li estem agraïts per les punxades de lucidesa que ens injectava. "Les mentides es construeixen, les veritats es descobreixen."
El dia que vàrem descobrir Wagensberg ens van fer un regal que ens acompanyarà sempre. Ens va dedicar el seu millor, el seu temps, i ens va rescatar de la temptació mediocre. "El saber no ocupa lugar, però lo que es tiempo…"
Deia Wagensberg: "La mort és la més sorprenent de les notícies previsibles". A mi, la seva mort m’ha sorprès molt. Acabem aquest elogi sense límits aterrant en la ironia pròpia dels intel·ligents, a Wagensberg no n’hi mancava, d’ironia: "Lamento no estar en condicions de llegir aquest epitafi".
