A diferència del somni del faraó, interpretat per Josep, aquí no hem tingut set anys de vaques grasses, seguides de set de vaques flaques, però va bé, com a exemple, del que ha passat en el nostre país, per descriure com és que estem arruïnats. I, malgrat tot, ens volíem independitzar, creient que algú vindria a abocar milers de milions, per tapar l’immens deute generat.
Ras i curt, Catalunya té setanta-cinc mil milions de deute, generat en aquests prop de quaranta anys d’autonomia. Per als independentistes de pedra picada, tot és culpa de Madrid. Sempre cal buscar un enemic exterior, per donar-li les culpes de tot el que s’ha fet. La realitat, però, és molt diferent, amb clarobscurs, que expliquen com hem arribat fins aquí. Vegem-ho.
Els primers anys d’autonomia, parlo dels anys vuitanta i noranta, això va ser Xauxa. Una vintena d’anys d’autèntiques vaques grasses, en què la Generalitat obtenia noves competències, acompanyades de diner, que es gastava a mans plenes. Era el comportament d’un nou ric, generós amb tothom, sobretot amb els seus. Entenent per seus tots els relacionats amb CiU, i el seu entorn.
Com a alcalde, quan baixava a munyir les vaques de Barcelona, Generalitat (Gene) i Diputació ( Diba), podia pujar amb un grapat de subvencions, destinades als més variats projectes. A vegades, tenia una certa mala consciència, per haver plorat i reclamat tant, pensant que potser m’havia passat de rosca, però aquella abundància portava a demanar i demanar, imaginant que la disponibilitat havia de durar per sempre.
Eren temps de vaques grasses, durant els quals es varen repartir milions a dojo, molts d’ells no sempre ben empleats. Podem veure multitud d’infraestructures, equipaments i serveis en llocs ben curiosos, fruit de la megalomania d’alguns alcaldes o de les amistats i connexions de persones o col·lectius amb el poder. Grups d’estiuejants podien aconseguir la construcció de pistes de tennis, pistes poliesportives o altres equipaments gràcies als parents i amics que tenien a la Gene. O obrir camins i pavimentar-los, ampliar pistes de neu, assumir serveis, etcètera. I les grans obres públiques tenien unes curioses prioritats, amb decisions molt estranyes com fer primer el túnel del Cadí abans que millorar la carretera que hi portava, fent-la de dues vies, quan ja se sabia la necessitat de tenir-la de quatre…, amb desviacions de pressupostos, increïblement elevades… En fi, la idea de "taca d’oli", de fer obres a tot arreu, sense prioritats clares, fou norma durant tots els anys dels governs Pujol. Resultat final, setze mil milions d’euros de deute, quan va plegar.
Entrat el Tripartit, el millor hagués estat fer bondat un cert temps, per recuperar forces, però amb tres partits, en competència directa i amb fam de fer coses, després de vint-i-tres anys, era impensable. Resultat final, trenta i pico mil de milions de deute. Varen doblar el deute rebut. I finalment Artur Mas el va tornar a doblar, fins a arribar en el darrer mandat als setanta-cinc mil milions actuals, la qual cosa genera no menys de tres milions diaris en interessos. Sí, ho heu llegit bé, cada dia, tenim tres milions més de deute. D’aquí que ara estiguem, ja no en temps de vaques flaques, sinó esquelètiques. En aquests moments, la Gene té diners per subsistir a dures feines, retallant brutalment totes les despeses, en tots els àmbits, començant pels més socials i indispensables. Culpa de qui?
És cert el deficient finançament de la Gene, per part de Madrid, però caldria fer autocrítica de com s’ha gestionat i administrat el país. Algú es va inventar els imaginaris setze mil milions de dèficit en finançament, que Josep Borrell, molt més preparat i documentat, va rebaixar a uns tres mil. Cal retocar i renovar el sistema de finançament, per aconseguir que, si Catalunya és la quarta a aportar, sigui també la quarta a rebre ( sistema d’ordinalitat), però he volgut donar una pinzellada, breu de necessitat, a la immensa disbauxa d’una vintena d’anys, en què la mala gestió fou norma de la casa. I encara ara, en els darrers temps, hem pogut veure despeses increïbles, en deliris de grandesa, com obrir "ambaixades" o donar generoses subvencions a mitjans de comunicació per a propaganda, en comptes de destinar-les a les coses prioritàries, socialment parlant.
En economia, en política, l’austeritat en tot lloc i moment ha de ser norma habitual i tradicional. Tot el contrari del que ha estat aquí.
* L’autor és alcalde de Borredà
