Aquest 8-M jo faig vaga. Aturaré el meu consum, deixaré de produir, deixaré de tenir cura dels meus propers i sortiré al carrer amb les companyes. I és que ja no vull, ni puc, parlar gaire més temps d’igualtat d’oportunitats; el cos ja no em dóna. Ni puc seguir parlant gaire més temps de mesures, comissions, plans ni normatives. I crec que no parlo només per mi, sinó de la comunitat de Terrassa en Comú, quan dic que ens sentim cansades de demanar, proposar i sol·licitar, i necessitem senyals que ens escolteu, esteu disposats a fer i, de fet, ens demostreu que ja ho esteu fent. Als que ens volen totes les dones iguals, com ara PP i Ciutadans demanaven en el ple, us volem dir que no en som, d’iguals. Som diverses i ens agradem així. Tampoc demanem la igualtat d’oportunitats, ja que ni partim d’un mateix lloc, ni hi volem arribar.
Necessitem un canvi, tant individual com col·lectiu. Necessitem que deixeu de reproduir aquesta societat que ens invisibilitza i ens discrimina, ens remunera menys, en considera inferiors, ens atribueix el rol de cuidadores úniques i ens exigeix estar sempre alegres, guapes i disposades. Ja no suportem més el patriarcat; ni hi podem posar més mesures, comissions, plans ni normatives. Se’ns han esgotat el temps i la paciència. A partir d’avui, ho adverteixo(im), ja no ens valdrà més el que dieu, sinó el que feu. No ens creurem ni una sola paraula més que no vagi acompanyada de fets. Ni subscriurem una sola declaració, proposta, norma, campanya o comissió més que no demani mesures concretes i que especifiqui qui, com i quan.
Aquesta vaga representa una alenada d’aire fresc per a les reivindicacions feministes i alhora un reconeixement als milers de dones lluitadores i resistents que han aconseguit els drets conquerits. Per això, hem presentat vàries propostes que han estat aprovades tant al ple municipal com al comarcal i que declaren l’adhesió a la vaga feminista. Algunes com a Terrassa en Comú i d’altres donant suport a les mocions presentades per la Guerrilla dels Cossos, Quart Creixent i Rudes Rebels. Però aquesta adhesió NO volem que es quedi en paraules (com ha passat amb totes les declaracions que es presenten el 25-N i 8-M de cada any). Per això, hi hem afegit un acord pel qual es crearà un espai entre els moviments feministes, els partits polítics i les administracions sobre què cal fer per aplicar les reivindicacions de la vaga (el que, qui i com del que parlava abans). Volem, per exemple, que, quan els treballs domèstics i de cura surtin al mercat, es garanteixin els drets dels qui els realitzem. I per això l’Ajuntament té instruments com ara aplicar el salari mínim comarcal de com a mínim 15.000 euros bruts a l’any (1.072 euros mensuals en 14 pagues) en les subcontractacions que fa i que afecten bàsicament les dones (neteja d’edificis, servei d’atenció domiciliària, menjadors escolars, etcètera). O bé posar els serveis de promoció econòmica de l’Ajuntament a treballar per aconseguir un model econòmic nou que no es basi en la divisió sexual del treball, que sigui socialment i ambientalment sostenible i que defensi les persones davant l’acumulació de capital i els beneficis del mercat. Posar en pràctica això vol dir donar suport a la vaga feminista. Ens cal que ens digueu que ho fareu. De fet, necessiteu que ens digueu com i quan ho fareu.
Tot i això, aprovar les propostes de suport institucional a la vaga feminista tampoc ha estat fàcil. A la Junta de Portaveus del Consell Comarcal del Vallès Occidental ens han dit que aquesta vaga "no existia"; ens han demanat informes sobre qui les convocava, quantes associacions hi estaven adherides i hem hagut de lluitar durant dues reunions de junta de portaveus perquè hi donessin suport institucional. També a l’Ajuntament de Terrassa l’any passat no vam aconseguir el suport institucional a la vaga tot i que ho vam demanar des de la Comissió 8 de Març. Se’ns va dir que "no hi havia temps", "era complicat" o que "qui eren les que la convocaven?". Però tot això no sortirà enlloc, ni ningú reconeixerà el camí que hem fet fins a arribar aquí. I, de tota manera, no importa. Avui el que cal és sumar-hi tothom. Des de la màxima diversitat. I demostrar que, si nosaltres parem, el món s’atura. Aquest 8-M jo faig vaga. I el 9 m’ho estic rumiant.
* L’autora és regidora de Terrassa en Comú
