L’Evangeli d’aquest diumenge s’ha situat en el Temple de Jerusalem. El Temple havia estat profanat en diferents ocasions per invasors vinguts de països llunyans o per reis impius de Judà. En retornar la normalitat, el poble fidel se sentia amb el deure de purificar-lo. Una festa molt expressiva, la "Hanakkà", reanimava cada any aquest sentiment. En aquesta ocasió la profanació procedeix de l’interior d’Israel, amb un mercat estrident que eclipsava aquell espai sagrat reservat a significar i viure la Presència de Déu. Avui contemplem l’episodi en què Jesús expulsa del Temple de Jerusalem els venedors d’animals i els canvistes que havien convertit en un mercat la casa del seu Pare. Amb aquest acte el Senyor purifica el Temple. Es tracta d’un gest d’autoritat propi del Messies, d’acord amb el que esperaven els profetes i el poble fidel; un acte que va impressionar profundament la multitud i també els seus deixebles.
Jesús du a terme aquesta denúncia amb un gest impressionant, seguint l’estil dels profetes, en el marc de la Pasqua, la gran festa religiosa i de pelegrinatge a Jerusalem. Amb aquesta acció que és simbòlica i profètica vol portar a les seves últimes conseqüències el fet que el Temple, la casa del seu Pare, casa d’oració, s’hagi convertit en un lloc de mercadeig i que la religió del temple on s’adora Déu hagi quedat buida de contingut. Per això mateix, Jesús no està condemnant el culte i la pregària d’aquella religió, sinó el fet que s’hagi buidat de contingut i que després no tingui gairebé incidència en la vida de les persones.
Els jueus reaccionen demanant comptes d’aquella conducta sorprenent, i Jesús respon d’una manera misteriosa fent referència a la seva mort i resurrecció: "Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies". Ell parlava del temple del seu cos i es referia a la resurrecció al tercer dia de la seva mort. Així ho varen entendre els seus deixebles després dels esdeveniments pasquals. Tot el relat de la purificació del Temple s’orienta a aquesta automanifestació de Crist en el seu misteri de redempció. Ell significa i realitza el relleu de l’Aliança antiga i el final del culte que encarnava el Temple de Jerusalem.
Jesús, en el fons, és el veritable temple; del seu costat obert brolla una font d’aigua viva i vivificant. Sant Pau completarà aquesta reflexió dient-nos: vosaltres sou el temple de Déu. Jesucrist és el fonament de l’edifici, l’únic fonament possible, però al mateix temps cadascun de nosaltres, cada creient que viu en comunió amb Ell, col·labora en la construcció d’aquest edifici que és l’Església. Nosaltres som les pedres vives que fan present enmig del món la força salvadora de Déu, i som el senyal de l’amor del Déu salvador per tota la humanitat.
Som el Temple de Déu, un temple que és sagrat i on habita l’Esperit de Déu. Ha estat construït per Déu mateix, amb la col·laboració humana, sobre l’únic fonament: Jesucrist. Els edificis visibles on ens reunim simbolitzen el misteri de la comunió de Déu amb nosaltres. Són casa d’oració, lloc de la presència i l’acció de Déu sobre els fidels que peregrinen cap a la Jerusalem celestial. Els temples on ens reunim són llocs consagrats a Déu i en ells preguem, hi celebrem els sagraments, especialment l’Eucaristia. Que el camí de conversió que recorrem al llarg de la Quaresma ens ajudi, doncs, a ser pedres vives d’aquest edifici espiritual.
* L’autor és bisbe de Terrassa
