Aquesta setmana vull reflexionar sobre la vida com un pelegrinatge interior en el context del temps de Quaresma. La meta de tot pelegrinatge és l’encontre amb Déu. Abans d’arribar a la meta és inevitable suportar inclemències, fer sacrificis i suportar privacions pròpies de la vida itinerant: privacions, renúncies i sacrificis que ajuden una bona disposició interior per a aquell encontre. Ara bé, en la vida de la persona podem dir que es produeix un triple trobament: en primer lloc, amb un mateix; en segon lloc, amb l’altre, amb el germà que pelegrina al costat o amb aquell que ens trobem en el camí, i, finalment, amb Déu, raó última per la qual valen la pena tots els sacrificis. Aquest encontre amb Déu mostra el veritable sentit transcendent de la vida humana, un sentit cada vegada més difícil de reconèixer en la nostra societat, tan determinada pel materialisme i el consumisme, per l’individualisme i la insolidaritat, per l’allau d’informacions i d’estímuls difícils de processar. El pelegrí sap que la seva llar definitiva es troba en el més enllà i que la seva salvació està en mans de Déu.
El pelegrinatge es viu en grup, en família, en Església. El pelegrí renova i confirma la seva fe i descobreix que no està sol, que hi ha moltes altres persones que comparteixen els seus ideals, que hi ha una altra manera de viure i un altre sentit més elevat. L’Església és pelegrina i acompanya el pelegrí perquè viu en un temps d’espera, un temps que adquireix un sentit ple quan s’orienta a la vida futura. L’home, certament, pot aferrar-se als béns materials, al poder, al plaer, a les conquestes personals i als honors, però al capdavall es trobarà buit perquè està creat per a alguna cosa més, per a la transcendència. És aquesta inquietud la que mou a caminar fins a l’encontre amb Aquell que pot omplir els seus anhels de transcendència i de plenitud.
La nostra vida és un pelegrinatge que comença en el naixement, que dura tota l’existència i que acaba en el moment de la mort, que és el pas a la casa del Pare. El gran poeta Dante Alighieri, en la seva obra culminant "La divina comèdia", ho descriu amb profunditat i perfecció. Així ho ressenya el papa Francesc: "La ‘Comèdia’ es pot llegir, en efecte, com un gran itinerari, és més, com un autèntic pelegrinatge, tant personal i interior com també comunitari, eclesial, social i històric. Ella representa el paradigma de tot viatge autèntic en què la humanitat està cridada a abandonar el que Dante defineix com ‘l’era que ens fa tan ferotges’ (Paradís XXII, 151) per atènyer una nova condició, marcada per l’harmonia, la pau, la felicitat. Aquest és l’horitzó de tot humanisme autèntic".
El pelegrinatge més difícil és l’espiritual o interior, el que condueix al cor, a la veritat. Un viatge cap a l’interior d’un mateix per trobar respostes a les grans preguntes sobre el sentit de la vida; un viatge, en definitiva, per trobar-se amb Déu. El pelegrí fa l’experiència d’un viatge interior en què acabarà descobrint Déu en el propi interior. Un pelegrinatge que han recorregut i descrit molts sants al llarg de la història de l’Església, i que també l’han relatat els poetes. Sant Bonaventura ho explica amb set graus corresponents a la setmana primordial del Gènesi. Santa Teresa de Jesús ho descriu amb la imatge del castell interior, que està dividit en set mansions o estances, i cadascuna d’elles assenyala un graó en l’acostament a Déu que conclou amb la unió amb Ell. Sant Joan de la Creu ho representa com la pujada a la muntanya del Carmel, un camí d’ascensió que l’ànima ha de recórrer per a la més gran perfecció, la unió de l’ànima amb Déu.
Us convido a viure aquesta Quaresma com un veritable pelegrinatge interior.
* L’autor és bisbe de Terrassa
