No sé si cal tornar a recordar d’on vénen la major part dels problemes de la violència per armes de foc a les escoles dels Estats Units. Aquella no sé si lògica, però actualment fatídica, segona esmena a la Constitució on ens parla que "el dret del poble de posseir i portar armes no podrà ser infringit" (1791). L’esmena no es pot tocar i els molts privilegis/influències dels amics de les armes (ANR) continuen intactes i encara més amb les maneres i procediments de l’actual president del país. L’ús i venda d’armes no s’atura i tampoc ho fan els indiscriminats i mortals atacs als centres educatius. En qualsevol cas ens trobem davant un veritable drama que es tradueix en un mapa farcit d’incidents i morts on sobresurt la massacre de Sandy Hook (2012). Veritable referent en el capítol dels atacs embogits a les escoles en el país més poderós i ric de la Terra. Hi ha garanties que el brutal i darrer atac a l’institut de Parkland, a setanta quilòmetres de Miami, hagi estat l’últim?
A les escoles mexicanes es fan simulacres davant un possible terratrèmol. Val a dir, malauradament, que en els darrers temps no hi ha res fingit i molt de realitat i esglai. Als Estats Units els simulacres ja es corresponen, majoritàriament, davant l’advertiment i alarma d’un atac suïcida/imprevist a l’escola de torn. Malgrat els nombrosos controls i nous protocols – arcs detectors de metalls inclosos – sovintegen les dramàtiques notícies de morts i ferits per armes de foc a càrrec de personatges descerebrats que no tenen altra idea que fer mal, de matar indiscriminadament. Estem davant d’una epidèmia/tragèdia nacional. Sobren les armes, totes absolutament, i manquen també tota mena d’indicadors per detectar i reconèixer situacions de risc i ser-ne previsors. En Nikolas Cruz, l’autor de la darrera massacre a Florida -17 estudiants i tres professors- havia donat senyals inequívocs de les seves intencions. Es pot dir que no podia expressar amb més claredat i reiteració què és el que pretenia fer i més amb un galdós expedient escolar al darrere. Ara ja és massa tard i les lamentacions no serveixen de res. Els supervivents expliquen llurs experiències, en armaris i racons, i es podran incorporar als protocols preventius dels propers mesos.
Els estudiants i la societat americana semblen dir prou a aquest clima de terror que s’ensenyoreix de molts centres educatius i d’altres espais col·lectius. La situació arriba al seu límit. A l’escola, s’hi va a aprendre i gaudir i no pas a viure amb temor il·limitat davant un possible atac a càrrec d’un eixelebrat o algun ex-alumne ressentit. El proper 14 de març hi haurà una aturada a tots els centres educatius del país i es prepara una massiva marxa sobre Washington per al dia 24 del mateix mes. Ja no es tracta d’una protesta per la violència acarnissada sobre els centres escolars. Es la violència de les armes als centres d’oci, discoteques, espais comercials, esglésies… Al carro de la compra hem de trobar queviures, fruites i productes de neteja però mai fusells d’assalt ni capses de munició. Aquest és el somni de molts americans. Vull pensar que la d’una gran majoria.
