Hem començat una nova Quaresma, un temps privilegiat per a la conversió, per a la renovació del cor. El camí quaresmal de fet és una peregrinació interior cap a Déu en la que Ell mateix ens acompanya a través del desert de la nostra pobresa i petitesa, i ens sosté en l’esperança d’arribar a la Pasqua i d’arribar un dia a la Pasqua eterna de la Jerusalem celestial. La Quaresma ens ajuda a mantenir el sentit de la vida com un pelegrinatge, perquè en definitiva la vida humana és com un camí que va del naixement a la mort. Venim al món com els éssers més necessitats i desvalguts de tots els qui lluiten per a sobreviure; uns éssers absolutament contingents, causats. Som acollits per uns pares que tenen cura de nosaltres i ens acompanyen mentre dura el període de creixement personal. En néixer som una petita realitat amb l’esperança que totes les nostres potencialitats es vagin desenvolupant al llarg de la vida; som una meravella en potència i al mateix temps som pura dependència.
La història de la humanitat està atravessada per l’èxode, per l’itinerància, per la peregrinació, i en aquesta història l’ésser humà hi apareix com a homo viator, és a dir, com a home que camina. Es tracta d’una dimensió constitutiva de la vida humana. Homo viator és l’home que segueix un camí, l’home que fa camí, l’home que està en camí; un nòmada, un viatger en aquesta terra; d’una banda, és el camí material del viatger que es desplaça d’un lloc a un altre; d’altra banda,és el camí espiritual del qui fa de la seva vida una recerca de perfecció i de despreniment respecte al món, com un trànsit envers l’estada definitiva del cel. Aquest concepte sintetitza i expressa l’essència antropològica de l’ésser humà i del viatge. La nostra vida és un camí llarg, ple de dificultats i de cruïlles, que transcorre entre el naixement i la mort.
L’espècie humana es caracteritza per la seva condició de viatgera i per ser conscient de les expectatives i les oportunitats que ofereix el viatge. Les altres espècies es desplacen purament per instint. L’ésser humà entén i viu el seu desplaçament com una recerca, com un camí cap a una meta concreta, com una experiència que el reafirma en la realitat de la seva pròpia existència. A través dels temps, l’ésser humà apareix com el caminant que té set de nous horitzons, que té fam de justícia i de pau, que cerca la veritat i el sentit de la seva existència, que anhela l’amor i viu obert a l’absolut, al transcendent.
El camí s’ha convertit al llarg de la història en una metàfora filosòfica que es repeteix i que s’inicia en els filòsofs presocràtics i arriba fins a la modernitat. L’home es veu ell mateix no sols com un animal creat, sinó com a caminant, amb viaranys que s’obren sota els seus peus en totes les direccions. La vida humana és un camí perquè l’espècie humana és un ésser en camí, en trànsit abans d’arribar al seu veritable destí: la ciutat celeste. La fonamentació doctrinal de la vida com a camí la devem, sobretot, a sant Agustí. Segons ell, el nostre pas pel món no és un fi en ell mateix, és més aviat un trànsit fugaç i efímer abans d’arribar al nostre veritable destí. Segons aquesta concepció, l’ésser humà és un homo viator, un ésser a qui la seva condició de caminant, de pelegrí vers un destí superior, és la que millor el defineix; una visió que és del tot harmònica amb la visió lineal del temps i de la història pròpia del judeocristianisme. Amb aquestes reflexions us convido a caminar durant aquesta Quaresma.
* L’autor és bisbe de Terrassa
