Terrassa ha homenatjat Conxa Puig concedint-li la Medalla d’Honor de la Ciutat. I dir que la mereix, és dir massa poc. La seva trajectòria professional dedicada a les persones afectades de càncer és tan intensa, tan plena d’objectius assolits amb èxit, amb una llista tan i tan llarga de persones agraïdes, que la medalla no va més enllà de ser com aquell dit que, de fet, apunta molt més amunt, assenyalant la Lluna.
Pels qui no la coneguin personalment, els suggereixo que mirin d’escoltar com parla, i de seguida es faran càrrec de la grandesa de la seva persona. Sentiran una veu molt suau i càlida, i alhora resolta i persuasiva. La Conxa parla en veu baixa, com si no volgués fer nosa, potser perquè -amb consciència o sense- s’adona que la força de la seva personalitat ja n’ocupa molt, d’espai. Si et demana alguna col·laboració, no et sents forçat a acceptar: et fa sentir com si li haguessis proposat tu mateix. En la veu de la Conxa hi ha tot un programa d’acció, tot un estil de treball, la clau dels seus èxits i de l’afecte que li té tothom qui la coneix.
Però com passa amb tots els premis i reconeixements, qui en surt més ben parat, és qui els atorga o qui fa l’homenatge. Qui realment ha tingut la sort de comptar amb Conxa Puig és la ciutat. I no només ho dic per tots els laringectomitzats que han pogut comptar amb l’atenció del Centre de Rehabilitació, o de les afectades de càncer de mama i, encara, dels qui han requerit els serveis de cures pal·liatives, tots camps en els quals Terrassa ha estat capdavantera gràcies a la Conxa Puig. Ho dic, també, perquè personalitats com la seva, en primer lloc arrosseguen molta més gent a seguir-ne el rastre, a sentir-se implicades en els seus propòsits i estil de treball, siguin professionals, voluntaris o ciutadans i institucions compromeses cívicament amb la ciutat. A més, la ciutat en surt beneficiada per la seva funció exemplar. Afortunadament, el cas de Conxa Puig, tot i ser excepcional, no és excepció. Parlem de persones excepcionals que fan un treball exemplar, i que són tan discretes com eficaces simplement perquè dediquen totes les seves energies més al fer que no pas al representar. I, just perquè són discretes, cal que la ciutat se les apropiï i les sàpiga mostrar pel valor de la seva exemplaritat.
Per raons diverses, he tingut l’oportunitat de conèixer més de prop el Centre de Rehabilitació de Laringectomitzats. I sobre això, faré dos apunts. En primer lloc, vull recordar -una vegada més- que aquesta ciutat no és la mateixa sense la Caixa de Terrassa, que és la que va acollir l’espai que ara ocupa el Centre. I qui sap la d’iniciatives similars a aquest centre que, des que va ser liquidada per interessos inconfessables, s’han perdut per a la ciutat. En segon lloc, un apunt per explicar que aquest centre no es limita a l’atenció als afectats per aquest tipus de càncer, sinó que hi incorpora els familiars i l’entorn dels qui l’han tingut. Es pot dir, doncs, que la màxima virtut del Centre és convertir-se en un exemple més d’allò que és la societat civil organitzada, en un marc de relació i vida social que transcendeix la mera rehabilitació funcional i que es converteix en un espai per reconfortar anímicament -deixeu-m’ho dir: espiritualment-, tot l’entorn que en queda afectat. Vet aquí com la generositat d’una persona, la Conxa Puig, fa que la societat es torni, també, generosa.
