Avui, en Pere Casaldàliga fa 90 anys. Català universal que duu mig segle (com a missioner) al Brasil, on fou bisbe de la prelatura Sao Félix do Araguaia (a l’estat del Mato Grosso, a l’Amazònia). Posant-se sempre al costat dels més desvalguts i febles, la qual cosa li ha valgut sovint una bona allau de crítiques. Sobretot per part d’algun sector eclesial (que li retreu el seu flirteig amb l’anomenada Teologia de l’Alliberament). Alhora, de polítics ultraconservadors de l’Espanya, més interessats a defensar una “unidad del espíritu nacional” més esquerdada que mai per raons òbvies… També pel paper imperialista del descobriment i la conquesta d’Amèrica (amb molta foscor).
Sé que la meva opinió pot resultar controvertida. Per damunt de molts adjectius, n’hi ha dos que li escauen de cap a peus: pencaire per naturalesa i compromès. Fill de Balsareny, arribà -fins i tot- a ésser proposat com a candidat pel premi Nobel de la Pau (1992, per part de n’Adolfo Pérez Esquivel). Honestament, crec que se’l mereixia molt més que alguns altres personatges a qui ha estat lliurat. Valent en les seves conviccions, enamorat de la seva vocació evangelitzadora, és exemple que fa mal d’ulls a massa gent. Quan denuncia fets punyents, ho fa pel bec gros. Això l’ha dut més d’un cop a ésser requerit pel Vaticà, per tal d’ajustar el contingut i embolcall d’algunes de les seves declaracions.
L’admiro en profunditat. Ha esdevingut un exemple de generositat i entrega per a tothom. Per a ell, l’evangeli ha d’ésser una revolució. De tota la seva producció literària, en destaco una frase antològica: “A la fi del camí, em diran si he viscut, si he estimat… Jo no diré res. Tan sols obriré el cor, ple de noms”. A hores d’ara, en un entorn social tan summament egoista, és evident que el seu exemple ens interpel·la. No s’hi valen ambigüitats. Els canvis que requereix un món més just i solidari s’han d’empènyer amb decisió, fermesa i peti qui peti. Caixa o faixa! Ja n’hi ha prou de postures immobilistes i hipòcrites!
Ell sí -no pas molts altres- batega “descalç per la terra vermella”. Endinsat en la problemàtica de tot el qui necessita un cop de mà. Té molt clar, però, que abans d’evangelitzar cal arranjar situacions de pobresa, injustícia, marginació i fam. Tot un exemple per al món!
