Per carnaval a l’Edat Mitjana tot era permès. No existien ni el decòrum ni la discreció i l’ambient respirava tocs literaris i insults, es desemmascarava la realitat oficiosa i es facilitava el discurs dels oprimits.
Més endavant, amb l’evolució que donen els anys i endreçant els sentits, observem que a “Don Juan Tenorio”, obra que comença al carnaval, es diu: “A fe que eso es muy fácil, señor.
Las fiestas de carnaval,
al hombre más principal
permiten, sin deshonor
de su linaje, servirse
de un antifaz y, bajo él,
¿quién sabe, hasta descubrirse,
de qué carne es el pastel?”
Al Tenorio, el fet i la juguesca comença a la Hostería del Laurel i acaba amb fantasmes turmentosos al cementiri, “Don Juan, un punto de contricción da a un alma la salvación, y ese punto aún te lo dan”. Una mica com el nostre Carnestoltes, que comença amb juguesques, balls i bromes als carrers i acaba un Dimecres de Cendra amb el Rei de la Disbauxa a la brasa envoltat de ficticis i fantasmagòrics components.
Després a la Barcelona vuitcentista tot era una festa contínua, i aquesta va perviure en el Carnestoltes. Aquest moviment, com no podia ser d’altra manera, també arribà a Terrassa. Potser també ho va fer amb les obres transgressores i provocadores d’en Frederic Soler “Pitarra”. La mal educada, incorrecta, irreverent i masclista “Jaume I lo conqueridor” va ser signada de forma anònima per l’autor en una aposta literària que exigia els adjectius anteriors entre escriptors de l’època. I no va ser fins a la nostra democràcia que es va poder representar i ja signada. Fa temps que no es representa, potser per les connotacions xenòfobes o homòfobes que la societat del segle XXI podria considerar, o no. En tot cas crec que no s’ha de renunciar a la seves futures representacions si es situen en context. Un exemple el tenim en “Els rústegues”, de Carlo Goldoni, que es va publicar al final dels carnavals de 1760.
I és que una de les formes de ser transgressor, a part del carrer, era el teatre.
Amb la recuperació de la democràcia després del llarg període franquista, amb la recuperació del carrer i la festa ens vàrem retrobar amb el carnaval. A Terrassa, la recuperació del carnaval es va fer a condició de no perdre el sentit de denúncia vers els poders públics i privats, tot defugint la concepció d’un carnaval només estètic i de lluïment. En aquest sentit es manté la voluntat transgressora de la festa. Avui dia, la llibertat d’expressió i opinió és present arreu, condicionada només per l’enfortiment de les llibertats democràtiques que les majories han delimitat en defensa dels drets menyspreats injustament al llarg de la història.
Per Carnestoltes, i sota una disfressa, gosem fer el que potser no fem la resta de l’any; aquest és potser el sentit més pur de la festa. Construïm de forma efímera una ficció transgressora, o una transgressió fictícia que esdevé provocació real. El repte és fer-ho sense ofendre la realitat de la resta de l’any i continuar denunciant amb sarcasme, ironia, colors i sentit de l’humor tot allò que impossibilita la realitat volguda, ja que cada vegada més la societat es defensa de tot tipus d’agressions i de tot allò que les pot incentivar alhora que en demana la seva visibilitat. Aquí rau la fortalesa de la llibertat: a més llibertat menys transgressió quotidiana, i per Carnestoltes més transgressió i reivindicació de les llibertats inclusives, ja que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre. I, en definitiva, es tracta de ser feliços i lliures, i molt més per carnaval!
* L’autor és tinent d’alcalde de Cultura, Innovació i Projecció de la Ciutat de l’Ajuntament de Terrassa
