Els humans sempre hem estat preocupats per la recerca de la veritat absoluta. Trobar justificació als afers que ens envolten, saber el perquè de les coses, el seu origen i el seu destí. La incertesa ha fet febles les persones i el control, el poder, ha estat sustentat en base al domini de la informació, de la gestió de la veritat. A mi sempre m’ha agradat fer una correlació, un equilibri, entre veritat i opinió perquè ambdues mostren com a denominador comú la supervivència de l’espècie. No sé si és més important tenir la veritat absoluta o bé sentir que la teva opinió és valuosa. La primera em sembla subjecta a la consideració del cosmos, és a dir a la necessitat de creure en un ens superior o present que determina el sentit correcte dels esdeveniments. Perquè per poder saber si una cosa és del tot veritat o no haurà de ser contrastada amb la VERITAT en majúscules que algú deu haver marcat.
En canvi la sensació de tenir una opinió ferma, ajustada als meus valors, experiències, aprenentatges no necessita ni de la presència ni de la comparació amb res ni amb ningú. Tampoc deu ser gaire important si allò que opino és veritablement cert o no, senzillament em convenç i em fa sentir bé.
Potser aquest primer paràgraf us ha semblat una mica difícil de desentortolligar però la cosa es pot dir d’una manera més fàcil, més planera: cadascú té la seva opinió, la seva veritat.
Així doncs per què ens preocupa tant saber, conèixer, dominar la veritat absoluta? Ja deia Nietzsche que "la veritat" és una forma de mentida col·lectiva que permet a l’ésser humà la supervivència en grups socials. El mecanisme de formació d’aquesta "veritat" té a veure amb la falsificació i igualació de la realitat que no té en compte les diferències. En definitiva, l’ús de la veritat absoluta ha estat una eina per manipular grups, col·lectius i cultures. Mai ha interessat la diversitat d’opinions perquè això va contra les coses instaurades, el poder ho és, i el pensament lliure.
No existeix una veritat absoluta, no estem lligats a cap dogma, senzillament tenim un marc normalitzat per viure en harmonia, en convivència amb els altres, però mantenint la dignitat de la llibertat en les decisions. El fet que siguem partícips del nostre grup d’iguals no ens ha de fer còmplices de les seves accions, en tot cas viure en societat deu voler dir acceptar unes pautes de comportament que ens "uneixin" a tots però no ens fan presoners de gairebé res. Llavors on s’acaba la meva opinió, la meva acció, la meva conducta, en definitiva la meva llibertat? Doncs allà on tot just comença la de l’altre. Puc anar pel carrer donant cops de puny als altres (si la meva veritat m’ho permet)? Doncs no perquè la meva veritat només és la meva i juga en el mateix tauler que la veritat dels altres. Caldrà que trobi la paritat entre la meva veritat i la dels altres, caldrà que iguali al mateix nivell totes les opinions per poder des de la reflexió trobar la veritat absoluta, la de tots, la que ens farà viure des de la varietat la coresponsabilitat.
Tenir opinió i disposar de la veritat són dues autopistes diferents. La primera rau en la individualitat de cadascú de nosaltres, amb allò que els nostre cervell ha anat construint amb el pas del temps al voltant d’un ideari de percepció de la vida que ens envolta. La segona s’embolica en el mocador de la prepotència i la supèrbia i ens fa febles davant dels ulls de tothom. Si ens considerem propietaris de la veritat absoluta estem magnificant la nostra posició, per davant de la posició dels altres, estem tancant les portes de l’equilibri que entre tots els éssers humans hem d’estar disposats a acceptar.
Jo sóc propietari de la meva veritat que traspassada al col·lectiu és converteix en opinió.
* L’autor és coach advance life www.creixerjoancarles.com
