Ara que tant es parla de la fractura de la societat catalana com si fos una de les dotze plagues d’Egipte -aquesta hauria de ser la tretzena-, m’aventuraré a fer, precisament, l’elogi de la divisió. M’hi han fet pensar les informacions darrerament publicades arran del final de "Operación Triunfo" que es retransmet des del Parc Audiovisual de Catalunya a Terrassa. I és que, per a bé o per a mal, confesso que mai no he vist ni un sol programa d’"OT", ni d’aquesta edició ni de cap d’anterior. Les informacions que se’n donen, les fotografies que es publiquen, les cançons que es radien, no em diuen res de res. Ni les conec, ni m’interessen, i passo amb indiferència les pàgines dels diaris o canvio les emissores de les ràdios que en parlen. No diguem la velocitat amb què canvio de canal de televisió si hi fan referència. Que quedi clar que ho dic sense cap ànim de menyspreu cap a aquest programa, del qual no puc opinar perquè, com he dit, no el conec. Simplement dic que, com altres esdeveniments semblants, no m’interessa gens.
Doncs bé: no sé si som molts o pocs els qui, com jo, no se senten interessats per un esdeveniment social -és a dir, una realitat que traspassa l’estricte camp de la televisió- com aquest d’"OT". Però és obvi que això crea una divisió social i cultural clara entre uns i altres. I com "OT", tants altres àmbits culturals, econòmics, religiosos o esportius de tota mena que creen mons independents, aïllats, amb els seus propis herois, les seves il·lusions i ambicions, els seus adversaris, les seves pràctiques particulars, que generen les seves pròpies solidaritats i les seves pròpies exclusions. Tot això, encara que no és res de nou en la història de la Humanitat, és cert que en les societats modernes s’ha multiplicat fins al paroxisme. Els vincles socials, en l’actualitat, ja no és donen per la similitud, per la proximitat, sinó per la diferenciació, per la competència. De manera que les "proximitats" no es mesuren per la distància física, sinó pels vincles a través de la Xarxa, amb independència de la localització territorial. Per dir-ho amb uns exemples: res no crea una comunitat tan gran com un enfrontament futbolístic entre Barça i Reial Madrid; res no fa tanta comunitat com ser fan d’un cantant de rock, i res no crea tanta comunitat com vestir-se com proposa la darrera "influencer" de moda.
En definitiva, per dir-ho amb una paradoxa, res no uneix socialment tant com les divisions socials. I, si això passa en tots els àmbits de la nostra experiència social, com n’haurien d’estar fora la política, els partits o les identificacions i lleialtats locals i nacionals? És que per sentir-se terrassenc s’ha de compartir una mateixa manera d’entendre i viure la ciutat? Si els vincles i les experiències amb la ciutat són diverses, diverses n’han de ser les comprensions i les interpretacions. Dit d’una altra manera: allò que uneix el conjunt d’una societat ja no és la seva homogeneïtat, el compartir les mateixes experiències, els mateixos principis o conviccions, sinó la xarxa de relacions que s’estableix entre aquestes diferències. I és per això que és més important que mai tant la llibertat d’expressió com el respecte a la diversitat de perspectives que se’n deriva. En política, doncs, el problema no és que hi hagi discrepàncies radicals, sinó que no es respectin les regles de joc democràtic que són, precisament, les que permeten la cohesió. En definitiva, si hi ha fractura social, aquesta no ve del fet que hi hagi lleialtats locals o nacionals diferents, sinó de la manca de respecte al sistema democràtic. I aquesta és l’única fractura que ens hauria de preocupar.
