La política sempre comporta una certa sobreactuació. Però hem arribat a un temps de sobreactuació contínua. Vivim una situació excepcional que facilita tot tipus d’exageracions. La sobreactuació cansa. Distorsiona el que és rellevant del que és només soroll. A Catalunya i a Espanya s’ha arribat a uns nivells de teatralització de la política elevadíssims. Tot és emfàtic, tot s’acompanya d’emocions intenses. L’acumulació de dies històrics a què fa temps que estem abonats fa que la història esdevingui una nova inèrcia. L’excepcionalitat recurrent esdevé rutina sonora. En les converses professionals, els tertulians trenquen la barrera del so des d’arguments estridents. Els polítics imiten els tertulians. Es parla més que s’escolta. L’empatia es difumina. Els que intenten construir ponts són vistos com a sospitosos. Tot ha de ser caixa o faixa. I en la dicotomia la sobreactuació hi va implícita.
Aquesta setmana n’hem tingut dos exemples. Un a Madrid. Que s’insisteixi per part del Partit Popular a incloure els delictes de què s’acusa als líders del procés, la sedició i la rebel·lió, com a impossibles d’indultar és sobreactuar i és crear problemes de cara al futur. Tothom sap que les crisis cal tancar-les recosint ferides. Impedir que en el futur es pugui arribar a acords polítics que permetin passar pàgina és un excés de gestualització i és aprofundir en l’atzucac. Si, a la sobreactuació política, s’hi afegeix la sobreactuació judicial en les formes i en els fons, aleshores tot esdevé un gran Akelarre de l’embolica que fa fort. La democràcia feta a mida d’uns, la democràcia en què no cap tothom que no exerceixi la violència és una democràcia disminuïda.
A Catalunya es sobreactua molt entorn la figura de Puigdemont. En part és lògic per l’evolució de les circumstàncies que l’envolten. Tothom sap que no pot ser president en les actuals circumstàncies, però cal escenificar la creació de consells i proclames simbòliques per acabar aterrant inexorablement a la via possibilista. Això, o portar el país a una repetició irresponsable de les eleccions. Ningú del món independentista vol passar per traïdor i tothom sembla prolongar un guió d’una pel·lícula que no es filmarà mai. Els excessos verbals del passat es tornen contra una realitat que mai s’havia imaginat tan dura. I davant una realitat dura cal apostar per la consistència i allunyar qualsevol opció que s’acosti al ridícul.
Tanmateix no tot és teatre. Hi ha realitats ben dures. Hi va haver el 6 i 7 de setembre. Hi va haver la fugida de moltes empreses. Hi va haver una pseudodeclaració de república. Hi va haver l’1 d’octubre. Hi ha la presó. Hi ha Bèlgica. Hi ha el 155. Hi ha la posició de la Unió Europea. Hi ha el resultat electoral del 21 de desembre. No tot és relat i fabulació.
Tota aquesta faràndula política té l’objectiu d’evitar evitar gestionar la complexitat. Mirar la complexitat cara a cara i posar-se a definir solucions. Uns intenten disfressar de llei la venjança i uns altres procuren jugar amb propostes que no són per a un país que vol ser seriós. No són confiables aquells polítics que no saben sortir de la sobreactuació ni de l’espiral de gestos destinats a inflamar només els seus correligionaris. Els estadistes són els que saben posar perspectiva, els que saben superar la sobreactuació. Ens cal més gent a la política i als mitjans que no tingui por d’aixecar la bandera de la moderació davant de l’exageració. Ens cal gent que presenti trajectòries amb més dignitat que hooliganisme. I els ciutadans hauríem de premiar els que assenyalen possibles sortides reals, mesurades, més que no pas aquells que actuen amb desproporció i s’abonen a populismes de qualsevol signe.
Un Estat que no sap contenir la venjança no és confiable. Un moviment independentista que no sap llegir la realitat no té recorregut. Necessitem governants que es centrin en els problemes i que afrontin els dilemes. I sobretot ens cal gent que surti de l’estereotip del polític autòmat i sobreactuat. Gent que pensi, que dubti, que aprengui dels fracassos i que hi posi un to que afavoreixi la concòrdia més que l’aixafament de l’adversari.
Els ciutadans també tenim la nostra responsabilitat. No són moments per a l’omissió. Cadascú des de les seves conviccions, però sent conscients que són moments delicats (cal pensar a recuperar les institucions i a treure gent de la presó a través d’un gran acord). Ningú guanyarà del tot. Els acords es fan amb els que són i pensen diferentment. Només s’avança amb empatia i acceptant la part de la veritat de l’altre. La sobreactuació, la faula consentida i sense possibilitats, només incrementa la distància. La sobreactuació fa la política mediocre. Des de blocs impermeables no construirem les solucions.
