La ballarina Vero Cendoya segueix el seu camí en això de la feina frontera entre la dansa i el teatre. Si en el seu anterior treball, "La partida", ja en donava mostres, ara a "IF (l’últim desig)" ha passat la frontera endinsant-se més en el teatre amb la direcció d’un espectacle que ens mostra una revelació.
Bona coneixedora de la tradició teatral, Vero Cendoya s’endinsa pel camí de la comèdia amarga, amb un estil molt personal que es caracteritza sobretot per la importància del moviment en la dramatúrgia i en la naturalesa de les seves imatges, que no tenen mai una funció ornamental, sinó que formen part de la història que ens està explicant, la de tres germanes que decideixen enterrar la seva mare morta al càmping on van passar els seus anys d’infantesa.
Hi ha una estranya violència interior en el fet de tenir tres germanes que, amb el cos calent de la seva mare sota la gespa, es barallen per les coses personals de la mare. La nit va passant mostrant la situació sentimental de cadascuna d’elles. Les escenes es van tancant convulses entre records i cava que fa que aflori la violència interior que recorre la vida de les tres germanes: Glòria, Alba i Vero, personatges que encarnen Alba Florejachs, Glòria Sirvent i la pròpia Vero Cendoya. La ballarina Vero Cendoya tant dirigeix com interpreta o treballa com a dramaturga o ballarina.
"IF" mostra el descens als inferns de tres dones que a vegades busquen refugi en l’alcohol o en les complicitats entre germanes, el territori d’esperança i desesperació. Les tres porten fins al final el desig de la seva mare, una dona que va desitjar viure eternament en un càmping.
L’espectacle s’estructura a partir d’uns textos de la periodista Natza Farré, a la qual seguim a RAC1 o TV3, entre altres mitjans; quan escriu ho fa amb un to d’humor i sobretot quan exemplifica casos de masclisme. En aquest sentit el resultat és una peça amb textos de Rosa Montero i Natza Farré però que al final es fonen en una comèdia àcida plena de vida i sobretot sentit de l’humor.
Aquestes tres dones passen de l’anècdota del record de la mare, petits detalls com el tallar-se la ungles dels peus, al dramatisme del sentiment de la pèrdua de l’ésser estimat i a la sàtira sobre la vida familiar i les relacions entre les germanes. L’obra té un ritme de vertigen que atrapa i sorprèn l’espectador, en el qual les músiques triades tenen una importància cabdal per marcar el tempo d’una història molt ben construïda i humana.
Glòria Sirvent dóna vida a una dona lliurada a la beguda i al joc. Alba Florejachs interpreta una dona penjada del seu exmarit Manuel. Vero Cendoya posa en peu un personatge que intenta cosir les costures trencades de les seves germanes a través de l’escriptura, novel·lista fracassada.
Les tres estan unides pel veritable mal, aquest dolor que et deixa buit; les tres senten emocionalment la realitat de les dones que tenen un moment d’intimitat quan es confessen en tres monòlegs al públic. Aquesta barreja de gèneres i de disciplines en les arts escèniques és el que aporta de revolucionari aquesta obra que reflexiona sobre l’amor i la mort de la Vero Cendoya. Imprescindible.
