Vaig quedar bocabadat uns 30 minuts… Aquesta va ser la meva reacció quan em vaig assabentar que en els últims 20 anys l’índex de suïcidi juvenil (entre 14 i 22 anys) s’havia multiplicat per tres i que també era la tercera causa de mort en aquesta franja d’edat. Vaig quedar petrificat, no podia entendre com en tan pocs anys de vida el cervell podia incitar el jovent a cometre accions de conseqüències definitives. He pensat, hi he rumiat, he investigat i finalment he conclòs que ells no han estat els culpables de res i les víctimes de tot. Víctimes d’una societat exigent i competitiva que premia els millors i defenestra els mediocres i els febles. Víctimes d’uns pares protectors, diria massa protectors, que no han sabut educar els seus fills en la dualitat de l’èxit i el fracàs, en la potència del sí però també del no. Víctimes d’uns mitjans de comunicació que han idolatrat gent sense valors, sense moral, sense una enteresa davant les exigències de la vida. Víctimes de l’abandonament del valor esforç, de la lluita i la perseverança. Han estat víctimes del tenir-ho tot, del nen compte amb això i amb allò altre, del pobret, del ja li porto jo les coses i del si no vol això per menjar ja li faré una altra cosa. Han estat tractats amb naftalina i com si fossin de porcellana. No han crescut, no s’han fet forts, resilients. No saben sortejar un sotrac, no saben solucionar un problema, no saben anar sols pel món, no saben enfrontar-se a la vida, no han madurat.
Una víctima, un noi de 16 anys suïcidat, deixava per escrit que ho feia perquè la vida l’havia tractat injustament i ja no tenia sentit i que preferia deixar d’existir. I què era allò tan extraordinàriament caòtic per tal de llevar-se la vida? La xicota de 3r d’ESO l’havia deixat. Aquest era el motiu. Aquest era el seu gran fracàs. Era el primer cop que la vida li feia un truc, que la vida li presentava les cartes de la realitat i que la vida el posava a prova i ell no va poder resistir-ho. Fins llavors tot havia estat fàcil, lineal, sense entrebancs i, a la primera jugada perduda, game over.
Què hem fet? Com hem estat capaços en mig segle de passar d’un jovent (postguerra) que amb 10 anys tiraven endavant l’economia familiar a un jovent (l’actual) que no saben afrontar els obstacles de la vida. Quina ha estat l’estratègia erràtica, que en cinc dècades hem estat capaços d’afeblir les fortaleses necessàries per a la vida? Qui ha estat el culpable de descafeïnar el fet de viure, el fet de lluitar per les coses i valorar-les? Qui s’ha carregat la satisfacció per la feina ben feta, l’amor per la superació i el pulcre sentit del treball?
L’altre dia em preguntaven a l’escola dels meus fills com els veia d’aquí a 10 anys i només vaig contestar: m’agradaria que fossin autònoms, educats i feliços, és la meva màxima aspiració. Ara hi vull afegir: m’agradaria que fossin forts, molts forts, per poder assumir la vida amb garanties, crec que depèn de com els eduqui, crec que depèn que els faci aprendre a saber entomar els cops. No es creix amb el pas dels anys sinó a base de superar els esculls que la vida et presenta.
No és tan important per a la seva felicitat si són arquitectes, carnissers o funambulistes i sí que serà definitiu a les seves vides com d’emocionalment forts els hàgim educat. No podem protegir-los de tot perquè quan tot depengui d’ells es trobaran sense eines per sortir-se’n i quedaran a la mercè d’un món que els pot vilipendiar fins a llocs insospitats fins i tot fins al fet de llevar-se la vida. Eduqueu la fortalesa dels vostres fills, us ho demano si us plau.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
