Les plataformes digitals van guanyant força. Cada vegada són més els usuaris que aposten per aquesta forma de consumir continguts. Mai havia estat tan fàcil veure les teves sèries favorites o pel·lícules sense sortir de casa, i és que en tot just uns anys les plataformes de vídeo en streaming han fet un pas de gegant. De tenir una oferta gairebé nul·la, s’ha passat a una tan àmplia que triar es pot convertir en una tasca complicada. L’última a arribar al mercat espanyol és Sky TV, que se suma a una llarga llista, amb Netflix, HBO i Amazon Prime Video com a referents.
De fet, l’arribada d’Sky confirma l’aposta que les principals plataformes de pagament fan per Espanya des de fa uns anys. Al país, ja hi ha més de sis milions d’abonats i els ingressos en l’últim any van superar els 500 milions d’euros, quan el 2013 el número de subscriptors no arribava ni als quatre milions.
Els mitjans convencionals semblen perdre força davant les noves plataformes de continguts digitals a la carta. Un informe recent de Deloitte posa de relleu una realitat incòmoda per als agents tradicionals: els joves veuen cada vegada menys la televisió en directe. L’anàlisi per edats evidencia que els espectadors que es mouen en la forquilla que va dels 4 als 44 anys consumeixen cada cop menys televisió, amb especial incidència en el bloc d’entre 4 i 24 anys. Les xifres s’inverteixen a partir dels 45, quan els espectadors augmenten el seu consum de forma paulatina, sent els més grans de 64 anys els que més temps dediquen a la petita pantalla.
Això suposa un cop dur per a les productores audiovisuals i cadenes de televisió convencionals que veuen com disminueix la seva audiència i, per tant, els seus ingressos procedents de la publicitat.
L’interrogant que sorgeix d’aquestes xifres és si la pèrdua d’espectadors és evitable o si és un fenomen estructural a què les empreses s’han d’adaptar. Portals com Netflix, HBO o Sky, en què els usuaris paguen una determinada quantitat per veure continguts audiovisuals, sembla que es decanten més per la segona via, com ja estan fent moltes cadenes de televisió quan adapten els seus continguts per a la xarxa.
Les companyies estan apostant per produir contingut propi amb l’objectiu de seduir els nous clients digitals. D’aquesta manera, aquest tipus de plataformes també estan canviant la forma de pensar del consumidor. Si anys enrere semblava impensable que els usuaris estiguessin disposats a gastar diners per veure sèries o escoltar música a través d’internet ja que podien accedir-hi lliurement mitjançant la pirateria, avui en dia és comú està subscrit a certs serveis digitals.
Una audiència activa
L’expansió d’aquest tipus de plataformes comporta un canvi en la forma de consumir continguts. Els visionats a la carta guanyen terreny. L’espectador passa de ser un usuari passiu i consumir el que les cadenes han programat a formar part d’una audiència activa que busca i troba els seus continguts preferits dins d’una oferta més gran. A més, té el poder de decidir quan i com vol veure els programes.
Segons l’informe “Vídeo bajo demanda”, elaborat per la consultora Nielsen, els dos principals avantatges que els espanyols veuen en el consum de vídeo a la carta és la conveniència de visualitzar els programes quan volen o poden (78%) i poder veure tots els episodis d’una sèrie d’una tirada (65%). Els dispositius més habituals per al seu visionat són els ordinadors (82%), els mòbils (50%), les tauletes (40%) i les smart TV (38%). Això sí, només una quarta part reconeix veure contingut audiovisual d’aquesta forma tan personalitzada de manera diària.
Sigui com sigui, la televisió a la carta planteja una nova forma de fer negoci i redefineix la difusió de publicitat ja que els anunciants poden segmentar millor l’audiència i precisar a qui envien quins missatges. D’aquí, la importància que els agents tradicionals com les grans televisions disposin de les seves pròpies plataformes per no quedar-se enrere.
Música
Internet és la nova eina per a tot. Tot el que ens rodeja està passant per un procés de digitalització, guanyant en immediatesa i accessibilitat. En una era així, la música no podia quedar-se’n al marge. L’increment del seu consum, com el de sèries i pel·lícules, a través d’internet és imparable, especialment a l’hora d’escoltar-la via smartphone.
La indústria discogràfica sembla estar assimilant la fi del darwinisme essencial (adaptar-se o morir) que mou el negoci i, després d’anys de pèrdues constants i de caigudes estrepitoses en les vendes dels suports físics tradicionals, comença a veure en les plataformes en línia d’streaming un autèntic salvavides, si no per al present immediat, sí almenys per a un futur en què ja no hi ha marxa enrere. I és que ja gairebé no escoltem àlbums complets, consumim a la carta, i ens interessa més poder accedir fàcilment, en qualsevol dispositiu i en qualsevol moment, a una cançó que posseir-la o emmagatzemar-la. És el món de les playlists (llistes de reproducció) per a cada estat d’ànim, el món de les cançons a l’atzar, un món en el qual la música ha anat ocupant cada vegada menys espai físic en les nostres vides: les grans col·leccions de vinils i els calaixos plens de cassets van donar pas a les columnes de cedés, i aquestes a les carpetes plenes d’mp3 en els ordinadors que ara ja quasi ni obrim, si és que les conservem, davant l’oferta pràcticament infinita i a tan sols un clic que suposa tenir una simple connexió a internet.
El gran problema per al sector és que juntament amb aquesta revolució va venir aparellada una cultura de gratuïtat (la facilitat d’aconseguir música sense pagar pels drets d’autor) contra la qual no ha resultat gaire eficaç lluitar mitjançant les armes tradicionals de la llei o les apel·lacions a la moral de l’usuari. Calia una alternativa al model imperant fins ara que fos més enllà de la simple venda de música en línia (les botigues d’iTunes o Amazon, per barates o accessibles que siguin, no van aconseguir frenar la pirateria i les descàrregues il·legals), i, després d’un període de dubtes i suspicàcies, sembla que la resposta ha arribat de la mà de les plataformes d’streaming.
En aquest sentit, cal destacar que el setembre de 2017 es va publicar el “Music Consumer Insight Report”, un estudi global sobre el consum de música al llarg d’aquest any, portat a terme per la Federació Internacional de la Indústria Fonogràfica (IFPI). D’acord amb aquest informe, el 75% de la música que es consumeix a través d’internet s’escolta en streaming de vídeo, és a dir, reproduint les cançons en videoplataformes, en lloc de descarregar-la. Mentrestant, un 45% dels usuaris de la xarxa també escull plataformes d’streaming enfocades només a l’àudio.
De totes aquestes plataformes, la líder indiscutible és YouTube, favorita del 46% dels usuaris que prefereixen l’streaming en vídeo. Una xifra major encara entre els joves, dels quals el 80% tria la xarxa social de vídeos més famosa del món per escoltar música. De fet, el 85% dels usuaris de YouTube el fan servir per escoltar música.
Però no tot es redueix a YouTube. Hi ha altres plataformes d’streaming musical conegudes. La que més pot sonar-nos és Spotify, que compta amb 140 milions d’usuaris registrats, 60 d’ells de pagament, i genera 20 dòlars de beneficis a la indústria musical per cada un d’ells.
Una altra plataforma popular és Soundcloud que, tot i travessar seriosos problemes de finançament al llarg de 2016 i 2017, compta amb una mitjana de 175 milions d’usuaris actius al mes, segons expandedramblings.com. D’ells, gairebé un milió i mig són creadors de música, i Soundcloud alberga uns 150 milions de cançons.
I no cal oblidar-se que Apple té la seva pròpia plataforma, Apple Music, amb 30 milions de subscriptors, segons statista.com.
Les dades mostren, doncs, com aquestes plataformes tenen un munt d’adeptes. En definitiva, la manera de consumir tant la televisió com la música ha canviat per no tornar enrere.
