L’Albert Nualart (Terrassa, 1976) ha passat mitja vida a Viladecavalls, on avui encara viu (en concret, a Can Trias). I també molts anys, uns quinze, se’ls va passar fent feines que no l’acabaven d’omplir. L’última d’elles, de responsable de magatzem.Fins que va voler sentir-se a gust amb si mateix i llavors va triar el camí que percebia com a seu, el de la interpretació.
A la seva web es presenta com a actor, model, guionista i “coach”. D’això, se’n diu ser polifacètic.
Més aviat és que intento sobreviure. De fet, la interpretació i el futbol són les meves dues grans passions. D’aquí ve això de “coach”. Sóc entrenador del primer equip del Martorell a Tercera Catalana.
I ser actor d’on li ve?
Vaig decidir dedicar-m’hi fa gairebé sis anys, quan en tenia 35.
No és una mica tard?
Haver arrencat amb aquesta edat fa que trobar un forat en aquest món em costi molt més que si ho hagués fet amb 18 anys. Però quan ets jove molts cops no tens les coses clares.
De què treballava abans?
Treballava en una empresa. Com a responsable de magatzem.
I què el va impulsar a canviar de professió?
No hi estava còmode. Veia que anaven passant els anys. I arriba un moment en què has de decidir si vols tenir una seguretat econòmica, que jo la necessitava, perquè tinc dos fills i a més estàvem en plena crisi econòmica, o vols viure la vida que t’agrada. I intentar lluitar per allò que sents.
No devia ser una decisió fàcil. Ja havia fet d’actor abans?
D’adolescent, a l’Escola Pia de Terrassa, és quan em vaig començar a engrescar amb la interpretació. I més tard, a Viladecavalls, també vaig fer teatre. Però va arribar un moment en què vaig haver de deixar-ho i posar-me a treballar en un altre ofici.
I quines són les primeres passes que s’han de fer quan algú, amb 35 anys, fa un canvi tan gran a la seva vida laboral?
Jo tenia una amiga que era model. Li vaig trucar per preguntar-li com estava el sector. Llavors em vaig apuntar a una agència i, per sort, em van començar a contractar per a treballs de publicitat. Però jo el que realment volia fer era cinema. Així que vaig començar a fer pràctiques en projectes que impulsaven estudiants de direcció de cine.
És un avantatge tenir l’Escac tan a prop…
Clar, amb alumnes de l’Escac, hi he treballat moltíssim! És una manera de començar en aquest món, que és tan complicat i en què moltes vegades et trobes amb cercles molt tancats. Però em sento satisfet de com m’han anat les coses.
Ha treballat en televisió… També en cinema…
Sí, sobretot amb el que seria la indústria cinematogràfica de baix pressupost. En curtmetratges, migmetratges, en algunes pel·lícules… Però no en l’elit. No a primera divisió. També vaig sortir a un capítol de “La riera”.
En quins papers l’agafen més?
Normalment, en papers de personatges durs. Potser per les meves faccions, per la meva expressió, per la mirada… Però en un 80 per cent dels casos són personatges d’acció, foscos… Vaja, que si sóc el bo, sóc el bo més dolent.
En què treballa ara?
Doncs en el “teaser” (avançament) de la pel·lícula “El prado de Asfódelos”, de Miguel Ángel Postigo, on interpretaré un entrevistador. I estic en procés de rodar un parell de curts. A banda, perquè jo també escric guions, estic treballant en un curtmetratge titulat “Las cartas”; llavors en tinc un altre, “Oculta”, que de moment està parat per un tema de finançament, i un llargmetratge bastant potent, titulat “Duelo por Sam”. De tant en tant també faig de model.
Sembla força enfeinat. Ja li queda temps per entrenar el primer equip de futbol del Martorell?
Sí, però el que més greu em sap és no tenir tant temps com voldria per estar amb els meus fills.
Es penedeix d’aquella decisió que va prendre als 35 anys, la de deixar una feina que segurament era més estable que la que té ara?
És la millor decisió que he pres a la meva vida. Segurament, en aquell moment, també vaig decidir ser pobre… (Riu.) Però, gràcies a la família que tinc, i a la feina que faig, em sento la persona més rica del món. L’economia està sobrevalorada.
Què és el que més li agrada del cinema?
És una aventura. Mai saps quin personatge faràs, quins companys et trobaràs, on hauràs d’anar, quina història hauràs de crear, on estaràs demà passat… I això, a mi, m’encanta.
I els seus jugadors del Martorell, què li diuen quan els explica les seves peripècies al cine?
Res. No els explico pas res, als meus jugadors. Aquests dos móns en què visc, el del futbol i el del cine, m’agrada separar-los. Jo només els “apreto” perquè guanyin i punt.
