La política és una activitat de risc. Ho ha estat sempre, però ara ho és més. Els escenaris de la comunicació són tan omnipresents que fer de polític significa, quasi a qualsevol nivell de l’escala política, renunciar a la privacitat. Professionalment és una professió escandalosament ben pagada segons els populistes i és una professió amb molt pocs incentius, incloent els salarials, per a la gent amb talent professional. La política bascula entre el servei públic i el conreu de l’ego, i hi bascula individualment, no és una cosa de partits. Cada cas és cada cas. Però, tanmateix, com a societat necessitem que la gent de talent vulgui anar a la política, i em sembla que molt rarament ho aconseguim. Ho posem com a societat tot per allunyar el talent de la política.
Als riscos de la política ja coneguts, ser devorats pel tsunami mediàtic o ser engolits per les trifulgues del propi partit (recordeu allò que els adversaris són els dels altres partits però sovint els enemics són els del propi partit) ara s’hi afegeix un nou risc: la judicialització de tota la política. El procés català no ha fet més que accelerar aquesta tendència a resoldre judicialment el que són afers propis de la política. La incapacitat per fer política amb majúscules (fruit entre altres de l’absència de talent entre les parts) ha portat a una judicialització que converteix la política en un joc incontrolable i que deteriora profundament la qualitat democràtica. La política i la justícia tenen regles i tenen tempos diferents. Des dels recursos absolutament polítics al Tribunal Constitucional de la campanya del nou Estatut promogut per Maragall, la cosa només ha anat a pitjor. Que el tempo de la política el marquin els tribunals debilita qualsevol governança i fa trontollar la divisió de poders. Tot es barreja. I si alguns creuen que això només valdrà per al cas del procés independentista em temo que s’equivoquen.
La justícia està per a quan hi ha corrupció o hi ha delictes flagrants de rebel·lió amb violència. No és el cas. I les exageracions de les normes, impulsades per fiscalies al servei de la política, no fan cap bé a l’ordenament judicial. L’empresonament de polítics per fer política (equivocada o no) i caure en la desobediència és exageradíssim i impropi. Com tampoc és assenyat fer que el Tribunal Constitucional, l’últim àrbitre del sistema, hagi d’actuar com si fos un jutjat de guàrdia. Aquest risc de judicialitzar qualsevol política serà un altre factor que allunyarà encara més el talent de la política.
Si aquesta judicialització de la política per fer política em sembla molt malament, en canvi, crec que té més sentit el fer que els polítics siguin molt més responsables, individualment, de la gestió pública que depèn de les seves decisions. Ni més ni menys, que ho serien si estiguessin al davant de qualsevol iniciativa privada. És a dir, crec que hi ha d’haver una exigència de responsabilitat en l’exercici de la gestió política per evitar fer pagar a la societat els plats trencats de gestions indolents. Em sembla que algú hauria de ser responsable individualment per prendre decisions que deterioren el valor públic per irresponsabilitats evidents. Estem a l’època del big data, hi ha moltes decisions de què es pot preveure quin impacte tindran, si els mecanismes de decisió política, portats per la incapacitat o per l’ofuscament ideològic, acaben portant greus perjudicis a les arques públiques em sembla que és lògic exigir responsabilitats individuals a aquells que les han promogut. Un ha de ser responsable a l’hora de prendre decisions. No s’hi val a prendre decisions en què la tossuderia ideològica o la feina mal feta portin evidents i evitables perjudicis a les institucions públiques i no hi hagi cap responsabilitat. La gestió publica igual que la gestió privada comporta riscos i aquests s’han de poder assumir. Voler eliminar el risc no és la qüestió (sense risc per exemple no hi hauria innovació). El tema no va per aquí. Els riscos es poden prendre molt responsablement. El tema és eliminar la irresponsabilitat de promoure gestions o models de gestió que es demostri que en el moment de prendre’ls són objectivament un nyap. Aquestes responsabilitats per gestió tenen segurament més a veure amb una lògica de sindicatura de comptes que de tribunals de primera instància. Però saber que la gestió serà avaluada és una bona mesura. Per exemple, si hom decideix per motius ideològics privatitzar un servei que resulta més car per als ciutadans que el servei públic preexistent hauria de ser responsable en el perjudici que crea. O a la inversa, si hom promou fer públic un servei que, en les mateixes condicions, resulta més car en gestió pública que en la gestió privada preexistent, n’hauria de ser responsable. Ni en un cas ni en l’altre, els ciutadans haurien de pagar les irresponsabilitats dels que promouen ineficiències previsibles.
Resumint. Estic molt en contra de la judicialització de la política. És un desastre. Però estic molt a favor d’exigir responsabilitats quan la gestió política comporta deteriorar el valor dels serveis públics per una presa de decisions de mala qualitat. No s’ha de penalitzar el risc, s’ha de penalitzar la mala gestió. I prendre decisions que amb tota probabilitat causaran un deteriorament del valor públic ha de comportar responsabilitats. Ni que aquestes decisions siguin preses en nom de retòriques polítiques molt inflamades.
