Decidir es difícil. Implica assumir responsabilitats. En la nostra cultura ens agrada cada vegada més pensar que les decisions les podrà prendre de manera automàtica algú altre enlloc de nosaltres. La feina tècnica segurament es basa en un coneixement precís de què està ben fet i què està mal fet i per tant ens ajuda a saber qui fa bé les coses i qui no. Però segurament aquest tipus de feines on l’error de fer-la malament es pot minimitzar sembla que la podran acabar realitzant màquines dissenyades per a fer-ho. Màquines que podran aprendre i millorar tècnicament i que podran decidir com fer les coses i aprendran també a com fer-les millor. Ara bé assumiran responsabilitats? En principi no. No els caldrà, les seves feines senzillament es basen en coneixement tècnic precís. Corregiran l’error de manera automàtica perquè el coneixement els ho permet. El problema comença quan pensem que les decisions complexes es poden prendre així. Si es poguessin prendre així, les persones no fem cap mena de falta. Per tant, primer de tot, som necessàries, perquè la majoria de decisions importants incorporen un coneixement que ni és automàtic, ni és generalitzable, ni es pot portar a una objectivitat precisa en termes d’eficàcia i d’eficiència. No és un coneixement tècnic. Per tant això és una bona notícia per les persones. Tenim un valor afegit que una màquina no té. Ara bé, és una mala notícia, tal i com s’estan portant les coses ara, perquè moltes vegades ens fa por decidir i actuar com a persones, perquè implica assumir responsabilitats, arriscar-nos, i per tant, aprendre. I no només aprendre sinó reconèixer que sabem poques coses, que ens calen els altres i que la falta d’humilitat moltes vegades és molt elevada. La societat actual ens porta a voler ser ràpids i infal·libles. Però hem de deixar enrere aquesta infal·libilitat i assumir que fallem, que no ho sabem tot, i que malgrat tot hem de prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Si ens fixem en les tendències de direcció totes es basen en la aparent objectivitat, en el dirigir sota evidències, en els fets, entre d’altres conceptes que es van imposant. En principi això no és dolent. L’arbitrarietat no hauria de ser un valor, de fet tothom hauria de tenir clar que per a decidir ha de basar-se en raons. Però encara que els fets existeixin, mai ningú ha vist que una dada o un fet siguin en si mateixos decisions. En la majoria de casos són eines i molt imperfectes que poden ajudar (de vegades no) a prendre decisions, o a fonamentar-les. Res més. Però en ocasions quan un mal directiu pren una decisió, sempre fa veure que no l’ha presa ell. Acostuma a dir, no sé, és que la dada diu això o l’enquesta diu allò altre. Li falta dir, la dada diu això, jo interpreto la dada en aquesta direcció i per tant he decidit tal cosa. Aleshores si que estaria assumint les conseqüències d’haver pres una mala decisió (o els mèrits de prendre la decisió adequada). Les enquestes o les dades poden servir, si estan ben construïdes, per indicar-nos què hem de mirar i en quina direcció hauríem de concentrar els esforços. De totes maneres el fet de tenir dades no ens evita que igualment ens puguem deixar coses importants a fora de la nostra mirada, simplement perquè l’enquesta que recull aquestes dades està mal dissenyada. La responsabilitat no es pot delegar a un ràtio, número, indicador, sinó que s’ha d’entomar, d’aquí la seva dificultat. I per tant assumir que equivocar-nos és el resultat de prendre males decisions. No cal fomentar l’error però la solució tampoc és delegar la responsabilitat a la dada o a l’indicador. Les persones calen a les empreses per aquelles tasques que no poden ser tecnificades. Calen per a poder prendre decisions complexes, assumir les conseqüències de les mateixes, millorar, tirar endavant projectes complexos, trobar coses a millorar, nostres i dels altres. En definitiva, perquè poden crear, pensar i evolucionar. Des de l’assumpció de responsabilitats i la humilitat, l’aprendre i el desaprendre. Decidir bé no és automàtic i potser cal que estiguem contents que sigui així.
* L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
