Ara que ens apropem al trist aniversari de l´assassinat, ja fa 70 anys, de Mahatma Gandhi, és un bon moment per reflexionar sobre aquesta figura cabdal per a la història de l´Índia i, deixeu-me dir, de tota la humanitat. Però em permetreu fer-ho des d´una perspectiva molt personal, gairebé d´unió amb la figura del “Bapu” (el Pare), ja que, de ben segur, hi haurà molts experts que ho faran des d´un punt de vista històric i polí- tic amb molt més coneixement que jo.
Gandhi és per a mi un exemple de vida, de com la força de voluntat i el convenciment en allò que fas poden aconseguir el que semblava impossible. Va donar al món sencer una lliçó de perseverança, una classe magistral de com es pot vèncer aquell que a priori es més fort que tu, sense haver d´aixecar una mà en contra d´ell. Sense haver de pensar en grans gestes. Em sembla que és una bona filosofia per aplicar en el nostre dia a dia, per afrontar els problemes que tots ens trobem i que sovint ens semblen insuperables.
Quan penso en el meu país d´origen, l´Índia, em vénen al cap un munt de coses que m´agraden i moltes altres que no puc entendre i que em fan mal. Sóc conscient també que Gandhi no va aconseguir tot el que volia, ja que va veure com el seu estimat país quedava dividit en dos per motius religiosos. Va haver de plorar en veure com els que fins feia poc eren “germans” s´enfrontaven entre ells amb una virulència difícil de suportar per ell.
Però sempre penso que l´Índia com a país pot tenir l´orgull d´haver donat a la humanitat un personatge com Gandhi, que va saber posar l´amor als altres per davant de qualsevol altra cosa i que ens va ensenyar la lliçó més important que podem aprendre: la violència es combat amb pau i l´odi es combat amb amor.
