A la mitologia grega se’ns narra que Ixió paga els seus crims eternament lligat amb serpents a una roda cremant sense parar. Que Tàntal és condemnat pels déus a patir fam i set: està submergit amb l’aigua fins al coll i damunt del cap té una branca carregada de fruita; tanmateix, quan baixa el cap per beure, el nivell de l’aigua minva i quan vol agafar una fruita amb el braç, la branca s’allunya. Que les Danaides paguen els seus crims intentant vanament omplir amb aigua els seus càntirs foradats i que Sísif és castigat a pujar incessantment cap el cim d’una muntanya una pesada roca; quan hi arriba i la deixa caure, aquesta rodola cap els peus de la muntanya, i… a tornar a començar!
Què tenen en comú aquestes narracions? L’oscil·lació entre la realització d’un acte i la frustració, l’esforç permanent d’una rutina, l’actualització del desig i la insatisfacció. És la imatge de la contínua insaciabilitat de l’ésser humà, és la imatge universalment coneguda del hàmster i la roda. Qui no se sent o s’ha sentit atrapat com un hàmster a la roda entre el desig i la seva satisfacció, entre el desig i l’avorriment, entre el desig i el sofriment? Qui no pateix o ha patit el constant repetir-se del que en diem popularment les rutines? Vivim, potser, en un sistema social, on ens confinen perquè fem voltes i voltes sobre tot allò que mou els desitjos?
El desig és un sentiment d’absència. Plató afirmà a "El convit" que l’amor (eros) és desig i el desig és mancança. En ser el desig mancança, només es desitja allò que no es té. Pensar el desig com una mancança fa que uns autors l’interpretin d’una manera negativa i uns altres, positivament. Així Schopenhauer afirma que, quan hom desitja el que no té, obté sofriment, ja que no ha assolit encara la seva satisfacció i, quan el desig és satisfet, hom obté avorriment, en no tenir ja desig. Tant si el desig es realitza com si no, hom s’avorreix o pateix. És l’eterna insatisfacció, és la permanent oscil·lació, com un pèndul, del dolor a l’avorriment i viceversa. Per a Spinoza, en canvi, el desig és l’essència de l’home. El desig és el que mou l’ésser humà, el que l’empeny a cercar l’aliment, aspirar al coneixement, a satisfer l’amor sexual, a relacionar-se harmònicament amb els altres i amb el seu entorn. El desig és l’expressió de l’impuls vital, la potència -el "conatus", diu Spinoza- que ens fa perseverar en el ser.
Ara bé, és important veure la diferència entre el desig com impuls vital, que mou l”ésser humà, i els desitjos que ens tanquen en aquesta roda de hàmster. El sistema en què estem instal·lats realitza permanentment promocions massives de desitjos: Nadal, Reis, Black Friday, Cyber Monday, "Ja és primavera al Corte Inglés", pre-rebaixes, rebaixes… Hi trobem, però, en tot això una paradoxa: per un costat el sistema ens incita una vegada i altra als desitjos, però, per un altre, els frena perquè són subversius, poden trencar l’ordre social. Els desitjos, diu Deleuze, són per naturalesa revolucionaris i, per això, cap societat no pot permetre que els desitjos es satisfacin plenament, ja que posarien en perill les seves estructures de jerarquia i servitud. Efectivament, al llarg de la història els desitjos han estat considerats perillosos; per aquest motiu el millor era/és suprimir-los -les religions monoteistes, el budisme…- o controlar els excessos i cercar la moderació -Aristòtil, Epicur…
Avui, si més no al món occidental, es viu una cultura intensiva i extensiva del desig i el sistema fa molt difícil que els ciutadans puguem sortir d’aquesta roda de hàmster i que ens fa permanentment insatisfets. Val la pena, però, intentar sortir-ne. Com? Desitjar allò necessari i allò que és possible, allò que depèn de nosaltres, allò que està a les nostres mans. No és això conformisme, no vol dir pas que ens hàgim d’adaptar al que hi ha. Ans al contrari, no hem de renunciar a transformar-lo. Com diu Comte-Sponville: "No es tracta de no canviar res, sinó d’acceptar allò que no depèn de nosaltres per canviar allò que sí que depèn de nosaltres".
* L’autor és filòsof
