El nostre país és molt donat a fer realitat la dita popular “arrencada de cavall i parada de ruc”, en temes que mereixerien mantenir l’atenció i dedicació durant mesos, molts mesos, i fins i tot anys. M’explico.
Qui no recorda les grans manifestacions i concentracions a favor d’acollir refugiats, a la vista dels estralls de la guerra de Síria, o per les morts en el Mediterrani, conseqüència de la fugida d’altres guerres i de la fam, en múltiples països de l’Àfrica subsahariana? Qui no recorda les pancartes i cartells, amb els lemes “Volem acollir”? Les vàrem veure en molts pobles i ciutats catalans, però també en moltes altres ciutats de tot l’Estat. Per què ja no en parlem? Per què creiem resolt el tema?
No, el tema no s’ha resolt, en absolut. Molts manifestants trobaven ridícula la xifra de 17.500 refugiats, destinats a ser acollits per Espanya, en un repartiment fet per les autoritats de la UE. Ens semblaven pocs, a la vista dels centenars de milers, amuntegats en els camps de refugiats de Turquia, Grècia i altres països de l’Est de la UE.
Doncs bé, d’aquests 17.500, a dia d’avui n’hem acollit prop de 2.000, i ben aviat arribarà el tercer contingent, amb un miler més. Jo era un dels que s’imaginaven l’acolliment, mitjançant un sistema ben organitzat i coordinat, de manera que tothom qui fos acollit podria comptar amb una feina i una vivenda. Suposava que l’acceptació per part de l’Estat d’un contingent com aquest anava lligat a acords amb les grans empreses del país, per repartir-los per tot Espanya, alhora que se’ls garantia feina i refugi.
Mal pensament. Mala suposició. Res de res de tot això. Al final, a mesura que arriben els refugiats, procedents d’arreu del món, es reparteixen per diferents indrets de la Península, mitjançant convenis, amb alguns ONG que se’n fan càrrec, durant uns mesos, a l’espera de poder-los introduir en el món laboral. No hi ha acords amb les grans empreses, ni prioritat a proporcionar pisos oficials o pisos cedits per bancs i caixes, ni especials facilitats per integrar-los ràpidament. Es fa el que es pot, com es pot i allà on es pot.
La meva experiència ve donada per exercir de professor de castellà, als refugiats acollits per Creu Roja, a Berga. Com a voluntari, estic a punt de tancar les classes, al segon contingent, procedent de multitud de països: Ucraïna, Rússia, Geòrgia, Afganistan, Camerun, Guinea Conakry… I aviat se suposa que arribarà el tercer contingent. I, mentrestant no arriba, costa molt d’integrar els que tenim ja aquí. Trobar feina és el primer repte, i la primera necessitat, i és molt complicat aconseguir-ho, fins i tot en el cas de persones molt preparades, en diferents àmbits i professions. I, sense treball, difícilment es pot trobar una vivenda, per molt que Creu Roja o altres ONG hi posin esforços i gestions.
Què toca fer? Doncs, si es va sortir a demanar acolliment, caldria mantenir el compromís i donar-se d’alta com a socis d’aquestes ONG, buscant feina i pis, per als refugiats. Com més gran és la ciutat, semblaria més fàcil poder integrar les persones acollides, i puc assegurar que aquest principi no es compleix. Falten braços i facilitats per resoldre l’encaix dels nouvinguts, i queden parats i decebuts quan, després de superar mil obstacles, arriben a un lloc on els costa moltíssim d’aconseguir la integració. Estem just al principi de l’acolliment amb poc més del 10% dels que toca rebre. Si aquest petit percentatge costa molt d’acollir què no passarà amb els que vindran després!
Toca assumir les responsabilitats i sumar esforços per fer possible iniciar una nova vida aquí, després de totes les penalitats passades en els seus països d’origen i en el camí per sortir-ne. A veure si hi pensem i, sobretot, actuem.
* L’autor és alcalde de Borredà
