El "millor" i el "pitjor" serien les traduccions més precises dels mots "optimum" (optimisme) i "pessimum" (pessimisme) en la seva descendència del llatí. Expliquen els escrits de l’època que en Julius Caesar (líder militar i polític de l’antiga Roma -any 100 a.C.) feia una selecció entre els seus soldats entre aquells que mostraven una actitud positiva davant la batalla per ser assenyalats com a caps de les legions.
L’optimisme i el pessimisme han estat al llarg de la història motiu d’anàlisi i discussió. Diferents científics, pensadors i filòsofs de totes les èpoques han intentat dotar de contingut aquest binomi entre la visió positiva i negativa de la nostra vida. Ara els avenços en l’estudi del comportament humà, l’aparició de les neurociències, ens han portat a conèixer d’una manera més acurada aquesta correlació de forces entre la llum i la foscor, entre l’actitud decidida i valenta de saber encaixar les coses tal i com són trobant la part bona de tot i un posat derrotista de fracàs constant davant els esdeveniments que visc i que encara em queden per viure. Ara sabem que, tot i la càrrega hereditària, aquestes dues expressions del caràcter són modelables, es poden treballar, es poden educar, potenciar i/o inhibir.
Ara l’expressió sóc pessimista de mena perd tota la seva força davant el fet irrefutable que un bon entrenament mental ens pot alliberar de les cadenes d’aquest pensament i, millor encara, ens pot fer sentir i pensar exactament el contrari.
Optimista és aquella persona que sent i pensa que té opcions per créixer, per millorar, per trobar el camí del benestar. Que pren les regnes de la seva vida per, d’una manera ferma i responsable, decidir quines seran les coses que emprendrà per intentar trobar la felicitat. Li seran igual els entrebancs, las caigudes, les barrabassades que la vida li té preparades, la seva opció només serà la de caminar trobant la ruta desitjada.
Pessimista és aquella persona que suporta el pes del que s’atura, del que no fa res, del que pensa que la seva postura no mou fronteres. El destí, escrit o no, es troba a les teves mans, si et quedes quiet (suportant el pes – pessimista) no tens opcions (optimista). Tots tenim el mateix destí (la mort) però uns arriben deixant que siguin els moments qui ens porten i d’altres volen ser els protagonistes dels seus moments, amb èxits i fracassos, però protagonistes.
Ara podem ser optimistes o pessimistes, podem escollir quina mena de persona vull ser, quina mena de vida vull portar, quina mena de carretera vull recórrer.
La història atorga molt exemples de situacions optimistes que han provocat evolució. En la història res no és casual; un fet és la conseqüència inevitable d’altres que el van precedir. La Revolució Francesa, si bé va tenir altres causes, no hagués estat possible sense la presència de l’il·luminat que, posant llum sobre l’obscurantisme de l’Edat Mitjana, època en què s’impedia pensar lliurement, s’allunyà dels dogmes religiosos per explicar el món i els seus esdeveniments, per examinar-los a la llum de la raó.
Els il·lustrats eren, en conjunt, optimistes, i estaven convençuts de la seva capacitat de canviar el futur; tenien una enorme confiança en el progrés i van elaborar una doctrina amb vocació universalista difosa en els salons, els cafès, les gasetes, les societats secretes (com ara la maçoneria) i els diaris.
L’optimisme actua com a motor individual i col·lectiu, particular i social. L’optimisme et posiciona ara i sempre en un present d’estabilitat per encarar el futur. Ser pessimista t’acoquina, t’empetiteix i t’absorbeix però hi ha gent que ja li deu agradar ser un acoquinat, petit i absorbit, és qüestió d’elecció.
Decideix ser optimista, no us estic dient que sigui fàcil, us estic dient que valdrà la pena.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com