Obrir els ulls i, sense haver recuperat encara massa la consciència, agafar el mòbil. O despertar-se fent servir la televisió com a alarma. Aquestes accions, tan habituals per a molts de nosaltres, són extraordinàries per a persones com l´Enric Puig, el Vicenç Batalla o l´Enrique Barrueco. Tots tres tenen en comú quelcom que pot sorprendre més d´un: han decidit viure sense una tecnologia que sembla imprescindible per a la resta de mortals.
Avui, però, cada vegada són més els qui decideixen prescindir d´algun dels aparells que ens ha brindat l´evolució tecnològica i els seus grans avenços. Un d´ells, internet. Aquest, amb totes les seves promeses de connexió social i il·lustració intel·lectual, s´ha acabat convertint en una gran addicció. Molts passem hores i hores en línia sense ni tan sols adonar-nos del temps que podem arribar a malgastar. Sí, malgastar. I és que, mentre estem cada cop més connectats, perdem més capacitat d´atenció, de socialització, de connexió amb l´entorn i temps per realitzar altres activitats.
Viure sense internet
Però què passaria si decidíssim dir adéu a les xarxes socials? Si ens acomiadéssim del nostre ego virtual, de la caça de likes i dels missatges i cadenes de WhatsApp?
De fet, ja s´han fet experiments sobre el tema. Fins i tot es parla d´una nova tribu urbana, “els desconnectats”, que potser no deixa de ser una tendència més. Però potser són persones que han entès que passaven massa temps a internet, mirant el mòbil o interactuant amb persones a les quals amb prou feines coneixen. Atrapats en les noves tecnologies i allunyats de la vida real.
Precisament Enric Puig Punyet, professor de Filosofia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és autor de llibre “La gran addicció”, on reflexiona sobre aquesta addicció a internet i ho fa presentant casos de persones que han decidit desconnectar i han aconseguit ser més felices. Ell mateix, arran de fer aquest llibre, va decidir formar part dels desconnectats. “Sentia saturació després d´hores i hores navegant a la deriva, saltant d´una pàgina a l´altra, en aparença fent de tot però en els fons no fent absolutament res. La internet participativa, que majoritàriament és la modalitat en què estem vivint, busca la nostra dependència. En tractar-se gairebé en la seva totalitat de plataformes buides que es nodreixen del nostre contingut, interessa que estiguem connectats a totes hores. Una dinàmica que han reforçat els smartphones.”
Actualment, l´Enric viu amb un telèfon antic i sense xarxes socials. Afirma que no li ha costat fer-ho, ja que “va ser una desconnexió gradual i cada pas era una resposta a les preguntes que indirectament m´anaven plantejant persones que havien aconseguit la desconnexió amb èxit. A més, t´adones que canvies la quantitat (de connexions socials) per la qualitat. Evidentment deixes de tenir una gran comunicació amb tothom i la tens amb menys gent, però és de més qualitat. El mateix es pot dir de la informació. Jo ara l´escullo i, per tant, la trio de qualitat”.
En el seu llibre, Puig Punyet mostra com moltes persones que feia dècades depenien de les eines digitals han descobert que la seva vida continua igual. Usen aquells mòbils de la “prehistòria tecnològica” que només serveixen per a trucades i missatges de text. Han restringit l´ús d´internet per consultar el correu electrònic i els moviments bancaris. I segueixen amb la mateixa vida laboral i social.
A més, tampoc es tracta de desconnectar-se per fer-se ermità. En la seva majoria, els anomenats desconnectats són nadius digitals, urbanites, que s´han apartat d´internet, diuen, principalment per salut mental. I és que, segons Enric Puig, un cop decideixes desconnectar veus com recuperes l´atenció. “Només una lectura a la vegada, només una conversació a la vegada.” Així mateix, també retrobes la concentració i la memòria, entre altres. “La gran paradoxa –diu- és que els desconnectats senten que reconnecten amb el món real.”
Els “sense mòbil”
“Vagis on vagis, veus gent amb el cap cot, mirant la pantalla, fent anar els polzes amunt i avall, sense mirar què hi ha al seu voltant. Al tren, al metro, caminant pel carrer, a l´autobús, parats dins del cotxe, asseguts a la terrassa d´un bar… És horrorós.” Així descriu Eduard Torres, conegut com el Sr. Edi, la dependència extrema dels smartphones. Ell no ha volgut tenir mai mòbil, per més que a casa li hi insisteixin. “Els meus fills em regalen mòbils boníssims, d´aquests amb una gran pantalla i d´última generació. Però jo no en vull. A la meva dona, que té smartphone, tot el dia li sona. Fins i tot a la nit. I la major part són tonteries. I jo no vull que em passi una cosa així. A més, sóc un tipus de persona que m´estarien trucant tot el dia.” Per això, ell ho soluciona amb el telèfon fix. “La gent que vol contactar amb mi ja sap on i quan trobar-me. Si haig de quedar amb algú, ens truquem el dia abans per telèfon fix, i ja està.”
D´altra banda, per estar al dia i informat, cada dia a la tarda assisteix a una tertúlia amb gent molt diversa (directors de cinema, músics, pintors…) d´una hora i mitja més o menys amb qui “es pot conversar sobre temes molt interessants i importants. N´hi ha un parell a més que tenen mòbil, i ja ens posen al dia, també”.
L´Edi fins i tot ja té preparada la seva esquela (coses d´humoristes, potser) en què diu: “Eduard Torres. Sr. Edi. Mort per primera vegada. Sense tenir mòbil”. Tota una declaració.
Com ell no n´hi ha gaires, però encara queden (o sorgeixen) els qui es resisteixen a estar localitzables les 24 hores del dia els 365 dies de l´any, a haver d´estar sempre pendents d´aquest aparell, a mirar desenes de vegades al dia la seva pantalla. I, encara més, a caure en les distraccions i temptacions dels smartphones. I és que estem en un Estat on el 96,7% de la població té mòbil i hi ha 126 línies telefòniques per cada 100 habitants. Per això potser cada dia resulta més difícil.
Un dels pocs que viuen sense aquest aparell és Eduardo Barrueco. Aquest periodista només ha tingut un mòbil per exigències laborals, quan era director del diari Metro. Un cop acabada la feina, va tornar l´aparell i no n´ha tingut cap més. Això sí, explica una anècdota curiosa: “Quan tenia el mòbil, em limitava a agafar-lo quan sonava. El guardava a la butxaca superior de la camisa perquè el tenia en vibració (no suporta les cantarelles constants de les trucades). Quan vaig tornar-lo, durant mesos em va seguir vibrant el pectoral esquerre”. Recorda que, en “desfer-se” del telèfon, es va sentir “alleugerit”. Per a ell, tenir mòbil és perdre el temps. “Evito interrupcions per nimietats. Tinc un telèfon fix, un correu electrònic i Twitter… Ja és suficient hemorràgia de temps.”
I com ho fa per tenir una cita? Fàcil. “No quedo amb qui necessiti un telèfon de butxaca per anar pel món. Quan quedo en un lloc i hora, allà estic. Evito informals. I sí, efectivament, els puntuals perdem molt de temps.”
Obsoleta?
Des de la seva arribada a Espanya, a finals dels anys 50, la majoria de cases en tenien, com a mínim, una. De fet, avui en dia hi ha cases on fins i tot n´hi ha una per a cada membre de la família. O una per a cada estança on es fa més vida: saló, cuina, dormitoris… No obstant això, cada cop són més els joves (i ja no tan joves) que decideixen prescindir-ne. Parlem de la televisió, un aparell que sens dubte va canviar la vida quotidiana de les famílies.
I si bé abans eren pocs i rars –els qui decidien prescindir d´aquest “electrodomèstic”- el cert és que avui la decisió de viure sense televisió ja no sorprèn tant. Una decisió que prenen sobretot els joves en emancipar-se, que decideixen que no els cal aquest aparell, segurament perquè el miren d´una altra manera.
Actualment, sobretot gràcies a l´arribada d´internet, el concepte de mirar la televisió ha canviat molt. Ja no s´espera el dilluns a la nit per veure aquella sèrie a la qual estem tan enganxats, o al divendres per veure aquella pel·lícula que s´anuncia com una “estrena”. Ara, podem decidir veure el que vulguem en el moment que vulguem. Si ens hem perdut les notícies al migdia, les podem mirar a la tarda. Si per qualsevol motiu no vam poder veure aquell documental que tant ens interessava, podem anar a internet i recuperar-lo. O el capítol de la sèrie de moda. Fins i tot existeixen plataformes que només funcionen a través d´internet. Per tant, l´aparell com a tal ja no és necessari.
Vicenç Batalla, periodista de 52 anys, fa tres dècades que va començar a viure sense televisió. Recorda que va ser a principis dels anys 90 “quan em vaig quedar sol al meu pis de Sant Pere Nord. Va coincidir durant la meva època de direcció del diari l´Actualitat de Terrassa, amb la qual cosa tampoc tenia massa temps per veure la tele. Només la mirava a casa dels meus pares per seguir els partits de futbol. Vaig prendre aquesta decisió perquè vaig pensar que seria una bona teràpia per aprofitar el temps. I també per veure el món d´una altra manera”.
Va ser aleshores quan es va adonar que, tot i no tenir televisió, podia seguir perfectament l´actualitat. I això que, en aquells moments, l´accés a internet era molt més limitat que ara. “Treballava en un diari local, llegia els diaris, premsa especialitzada, escoltava la ràdio i tenia una imatge bastant global del que passava.”
Actualment, el Vicenç viu a Lió, i utilitza internet per a gairebé tot. “La televisió francesa encara em cansa més. I, de fet, m´he acostumat al podcast per anar a buscar coses que ja s´han emès. He après a seleccionar la informació i el moment d´anar-la a buscar. Ara, a més, encara té menys sentit tenir la televisió oberta, quan el seguiment per internet és permanent.” I ja no és vist ni se sent un rara avis. “Als anys noranta potser era més estrany no tenir televisió perquè no hi havia internet. Però ara, com més voltes fas, més et trobes amb gent que no en té. O que la veu per ordinador. Potser els qui se sorprenen més són les persones grans.”
Però tot té una cara “B”. Si bé el Vicenç no és dependent de la televisió i ja té altres mitjans per aconseguir veure tot allò que vol, el cert és que cada dia necessita més internet per poder estar informat i veure les notícies, les pel·lícules o els programes que li interessen. “Ara potser hi ha massa dependència d´internet i potser jo també en sóc dependent. No sé fins a quin punt això pot ser pitjor”, sentencia.
