A l’actor Xavi Duch (Sabadell, 1984) la feina li somriu i el seu nom apareix a les estrenes de musicals de la cartellera barcelonina: ara, a “Tick, tick…Boom!” i dintre de poc, amb la reestrena de “Sugar, con faldas i a lo loco”, que li va valer el Premi a la Millor Interpretació Masculina 2017 a Madrid. Amb 33 anys aquest jove vinculat a Matadepera d’ulls blaus, alegre i simpàtic en porta 14 sobre els escenaris i el teatre li té el cor robat. Ha actuat a 25 musicals!
Va debutar professionalment l’any 2004 amb el paper de Goody a “Fama, el musical” i posteriorment se l’ha pogut veure a muntatges com “Spamalot” (2008), “40. El Musical” (2009), “The wild Party” (2013) o grans èxits teatrals com “El Petit Príncep”, “Els Miserables” o “Sugar. Con faldas y a lo loco”. Així fins a omplir una llista de 25 musicals. Ara actua a “Tick, tick…Boom!” fins al 28 de gener al Teatre Gaudí de Barcelona.
Com és el seu personatge de Jon, un aspirant a compositor al musical de Jonathan Larson?
Sóc un absolut admirador del compositor i poder-me posar en la seva pell ha estat tot un honor. Quan tenia 16 anys vaig anar a veure “Rent” al Teatre Principal de Barcelona i em va canviar la vida. En Jon és un personatge molt agraït de representar. L’he intentat fer molt proper i molt despullat. És algú a qui no li fa cap mena de temor ensenyar-te les seves pors, els seus somnis, les seves frustracions, i la seva perseverança per aconseguir el que vol.
S’ha hagut de preparar més en la faceta d’intèrpret musical?
Sí. He hagut d’aprendre a tocar el piano, per poder explicar cantant el “Why?” un dels moments més bonics i catàrtics que he viscut mai dalt d’un escenari. A més, tenim una banda de 4 músics en directe i és un luxe. És un muntatge amb molta química i estem reben crítiques molt bones. No em puc creure que s’acabi el 28 de gener!
No ho dirà per manca de feina! Tinc entès que aviat torna a posar-se vestit de Jerry/ Daphne, a “Sugar, con faldas y a lo loco”.
Si! Estic a punt de reestrenar la quarta temporada del muntatge al Teatre Coliseum. Tornaré a interpretar-lo amb totes les ganes del món! “Sugar” va néixer fa més de dos anys al mateix Teatre Gaudí, on vam tenir una gran acollida i vam recollir el Premi al Millor Musical del 2015 atorgat per la crítica de Barcelona. Vam estar nominats al Premi Max i ens vam emportar el premi Broadwayworld a millor musical. Jo em vaig endur el de millor interpretació masculina als Premis de Teatro Musical de Madrid.
Deunidó quin palmarès!
Sí, sí. “Sugar” és una bomba! Pensa que del Teatre Gaudí vam saltar a l’Eixample Teatre i al Tívoli. I ara, d’aquí a uns dies, al Coliseum! Aquestes transferències de muntatges entre teatres són molt comuns a Londres, però a Barcelona no havia passat mai i encara menys que saltéssim d’un dels més petits al més gran de tots!
Vestir-se de dona deu seu divertit per a un actor…
Jejeje! Tinc moltes ganes de tornar a trepitjar fort amb els talons de la Daphne, i de juntament amb els meus companys meravellosos, seguir fent pixar de riure al públic!
Creu que un dels objectius principals del musical és fer riure?
Estem assistint a temps difícils i poder seure durant un parell d’hores a desconnectar de la vida i a riure amb la millor comèdia de la història del cinema com aquesta és una gran opció. Tot i les retallades en cultura, l’IVA, i els moments polítics que estem vivint, la gent ha de sortir. No pot deixar de consumir teatre. A més, pot arribar a ser molt terapèutic!
La seva carrera és molt prolífica. Creu que ha nascut per al musical? Li ha condicionat per treballar en altres gèneres?
La veritat és que el musical m’apassiona. I sí que és cert que professionalment porto 25 musicals, i només una obra de text. A Barcelona, el món del teatre de text és molt tancat, difícil d’accedir. Sempre treballen els mateixos actors. En canvi per als musicals s’acostumen a fer audicions obertes i obre el ventall de possibilitats de treballar-hi. Fent camí he anat trobant el meu lloc i això em deu haver encasellat, però m’encantaria explorar nous terrenys i gèneres. Sóc actor i el que m’agrada és el bon teatre.
Recorda els seus inicis al teatre al 2004? Es pot ser tímid i introvertit i vèncer la por escènica per actuar davant el públic?
I tant que es pot! Jo de petit era extremadament tímid, i en tastar el teatre, vaig descobrir que podia jugar a no ser jo, i això em va donar un munt d’eines per vèncer pors. Ara no m’imagino fent res més que no sigui això!
Amb tot, als musicals s’ha de tenir a més bona veu…
És un gènere complicat perquè necessites reunir moltes capacitats. A més de talent has d’entrenar-te en interpretació, cant, dansa…, i aprendre a fer servir la tècnica. De vegades la indústria no es regeix pel talent i acaba contractant actors mediàtics poc formats.
També ha donat vida a personatges de “El Petit Príncep”. Què li transmet aquest mític compte ara que compleix 75 anys?
“El Petit Príncep” adaptat al teatre és un projecte preciós. És la funció que més vegades he representat a la vida (durant tres temporades a Barcelona i gira) i l’equip és com una gran família. L’obra no és pas infantil. A priori ens ho pot semblar però és com una ceba plena de capes on cadascú pot fer la seva lectura. Treballar amb l’Àngel Llàcer i Manu Guix ha estat meravellós, fàcil, divertit i molt enriquidor. Molt emocionant.
I què va sentir actuant a “Els miserables” o “Fama”?
Coses molt diferents. “Fama” va ser el meu debut professional amb 19 anyets al Tívoli i en guardo un gran record. “Els miserables” és el musical dels musicals, una lliçó. M’han regalat bons moments.
Què li semblaria canviar el teatre per la televisió o el cinema?
He tingut l’oportunitat de tastar els dos gèneres i m’ho he passat molt bé. La tele i el cinema et donen una certa fama que jo no he buscat mai. Cada matí surto a passejar la gossa en pijama i m’encanta que ningú em conegui!
Com afronta el tòpic: “A mi no m’agraden els musicals”?
Desitjo que el gènere s’encarrili amb apostes de qualitat que no fomentin aquesta frase. Recomano a la gent que aposti per altres circuits a Barcelona que no siguin els més comercials. Hi ha un munt de sales més alternatives on es fan autèntiques meravelles. Al lector que no diu que no li agraden els musicals li demano un vot de confiança i que vingui a veure “Tick, tick…Boom” o “Sugar”. Accepto les crítiques a la sortida, però “Què us hi jugueu a que guanyo?”.
