La situació de Lluís Puig és, per si calia, la prova més clara de l’arbitrarietat de les decisions judicials que va prendre primer l’Audiència Nacional al dictat del fiscal general de l’Estat i, després, el Tribunal Suprem. L’exili polític de Lluís Puig per evitar un empresonament absolutament injust, tractat pitjor que si fos un delinqüent perillós -d’exemples, en tenim a balquena-, és totalment inacceptable. I si ho és per a tota la resta de govern a l’exili o a presó -i per a Sànchez i Cuixart-, per al conseller Puig, encara ho és més.
Puc entendre que, en acceptar el càrrec de conseller de Cultura, Lluís Puig es feia solidari amb tot el govern. Però, des del punt de vista humà, i també des del punt de vista de la implicació objectiva en un procés que ja venia de lluny, de tots els afectats, és a qui menys es poden atribuir tots els suposats delictes de què els acusen. I si la presó preventiva -i el tracte vexant que reben els que hi són- ja és prou bèstia, resulta insultant que algú acusi els exiliats de viure còmodament fugits de la justícia. L’exili forçós no deixa de ser una altra mena d’empresonament tan dolorós com el de la presó, i que si no troba una solució política -com política és la persecució- pot durar vint anys. És a dir, la resta de vida professional activa dels que s’hi han hagut de refugiar.
Davant d’aquesta situació, em costa molt entendre els que miren cap a una altra banda o que encara tenen la barra d’un "s’ho han buscat". Jo, que em vaig partir la cara -gairebé literalment- per tal que la líder del partit més oposat a les meves conviccions polítiques es pogués expressar lliurament a la meva facultat, crec que puc dir amb solvència que si els presoners polítics o els exiliats fossin d’una ideologia política contrària a la meva també sentiria la mateixa indignació per la seva situació.
La consciència democràtica crec que, precisament, exigeix aquest compromís cap al tracte injust també de l’adversari polític. I, encara més, quan s’atempta contra el principi de la llibertat d’expressió i reunió.
Però, enllà d’aquestes posicions, i a la vista del compromís polític de Lluís Puig amb la dignitat nacional del país i de la seva trajectòria a favor de la cultura -amb una mirada oberta i universal-, vull fer tres afirmacions rotundes. Primer, vull defensar el valor de polítics com en Lluís Puig, gent honesta, valenta, rigorosa, que treballen al servei de la resta de ciutadans. I m’indignen les posicions antipolítiques que, des de no se sap quina superioritat moral, menystenen els polítics i, generant desconfiança, finalment, provoquen actituds antidemocràtiques i autoritàries. Segona, vull assenyalar particularment la generositat de Lluís Puig que, en lloc de seguir treballant en la seva activitat privada -també de servei a la cultura, per cert-, hi va renunciar per fer-ho amb més eficàcia des d’un lloc públic. Qui cregui que el món de l’administració és un oasi s’equivoca del tot. És una selva, a què només els valents gosen entrar.
Finalment, i essent que per raons professionals ahir no vaig poder ser físicament present a l’acte de suport a Lluís Puig, vull aprofitar aquestes ratlles per mostrar, també, la meva solidaritat amb els familiars de Lluís Puig que, de manera encara més innocent, són els que pateixen més directament aquest exili polític forçós de l’espòs, el pare, el fill o el germà. Una abraçada, doncs.
