Yuval Noah Harari és un professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem que ha saltat a la fama per dos llibres que han tingut un alt impacte: "Sapiens. D’animals a déus. Una breu història de la humanitat", del 2014, i "Homo Deus: breu història del demà", del 2016. Són llibres que no deixen indiferent el lector. En primer lloc, per l’erudició de l’autor i la fluïdesa intel·lectual que aporta a les seves síntesis. En segon lloc, perquè aporta mirades innovadores, de vegades polèmicament suggerents. He après molt dels seus llibres.
Harari, que és doctor per la Universitat d’Oxford, és un medievalista que dissecciona el futur amb habilitat. Planteja l’impacte de la intel·ligència artificial en la societat. Detalla molt bé els progressos de la intel·ligència artificial des que la màquina Deep Blue va guanyar el campió del món d’escacs Gary Kasparov. Després vindria la victòria de la màquina en el concurs televisiu Jeopardy. O quan la màquina intel·ligent va impressionar guanyant el campió del món de GO, un joc d’estratègia asiàtic basat en la intuïció. Finalment, la màquina va polir uns afamats jugadors de pòquer perquè en temps rècord va aprendre a fer farols. Comença a ser obvi que quan les màquines s’especialitzen milloren les capacitats de les persones en alguna activitat concreta. Per exemple, en cas que les màquines siguin molt més precises a l’hora de fer diagnòstics de salut, què preferirem una persona ( que pot fallar fins a un 50% més ) o una màquina d’intel·ligència artificial? Harari fins i tot nega que per fer-nos més entenedora i propera la comunicació d’un diagnòstic calgui que hi hagi una persona, un metge en aquest cas. Pensa que una màquina pot conèixer millor el nostre estat d’ànim i saber trobar les paraules que, segons el context de cadascú, resultin més terapèutiques.
La previsió de Harari és una mica apocalíptica. Considera que, en la mesura que la major part dels humans seran progressivament substituïts pels robots en la seva feina, la majoria d’humans ja no seran necessaris com a força productiva i a la llarga perdran pes i drets polítics. La seva prospectiva inclou una crisi total de la democràcia liberal que serà substituïda per una minoria que controlarà les noves regles del joc del món digital, els algoritmes. Aquesta minoria, l’aristocràcia algorítmica, controlarà la resta de la població en una mena de "Gran Germà" de què serà difícil escapar. Cito textualment del capítol "La gran escissió", dintre del llibre "Homo Deus": "Si els algoritmes continuen expulsant els humans del mercat de treball, la riquesa i el poder es podrien concentrar a les mans d’una petita elit que posseeixi els algoritmes més potents i crear una desigualtat social sense precedents".
No comparteixo el pessimisme lúcid de Harari. Potser m’afilio a un optimisme ignorant massa empeltat del vell humanisme. No penso que les màquines acabin dominant els humans. Crec que alteraran profundíssimament el món del treball i que això comportarà terrabastalls socials importants. Però crec que el futur està en la suma d’intel·ligències i no en la contraposició home-màquina. Penso que aprendrem a dialogar de forma diferent amb les màquines i que això ens ajudarà a gestionar la complexitat del nostre món. En aquest sentit, està per veure si la pèrdua de llocs de treball serà tan absoluta com per crear una gran "massa inútil" per usar els temes de Harari. El treball serà més líquid i n’hi haurà menys però també es crearan noves fonts de treball. Veurem. Sense anar més lluny si la impressió en 3-D canvia la geografia mundial de la manufactura i fa prosperar la manufactura digital podem tenir nous llocs de treball per aquest paradigma de la producció.
El que sí que hauríem de fer és preparar-nos millor per a aquest nou diàleg persona-màquina. Les nostres universitats haurien d’assumir aquest repte com una prioritat. Però el canvi l’haurem de fer des del nostre esforç personal. Haurem de desaprendre molt i aprendre coses noves. Hem de preparar-nos per ser bons protagonistes de la suma d’intel·ligències.
Don Tapscott, l’home que per a mi millor està explicant el potencial d’aquesta tecnologia coneguda com a Blockchain, defensa que la humanitat ha de refer el contracte social que es va gestar durant la Il·lustració. En aquest nou món on els algoritmes seran tan importants, cal un nou contracte que defensi la dignitat dels humans. Caldrà repensar com repartim la riquesa, com preservem la nostra identitat, com mantenim la nostra identitat en el món digital, com fonamentem una nova democràcia global. A mi, m’agrada més l’analogia del Renaixement. Necessitem un nou Renaixement que torni a posar la humanitat al centre, que ens faci mirar el futur des de les persones, per moltes màquines intel·ligents que creem. La confiança en el futur només es construeix des de la consciència de les persones, que per a mi, dieu-me antic, continuem sent alguna cosa més que algoritmes biològics amb potes. La vida continuarà sent molt més que un processament de dades.
