La traducció castellana d’aquest adagi seria “sarna con gusto no pica”. El nucli d’aquesta expressió ve referit a l’esforç i sacrifici que cal esmerçar en una fita, quan es fa de gust… perquè es desitja assolir fermament. Podríem trobar mil situacions de la vida diària on aplicar-la de manera totalment vàlida. Avui, bo i fent una mena de raonament enrevessat, voldria decantar la meva reflexió a l’àrea política. Si més no perquè fa massa mesos que el Principat travessa un impasse en tota regla. Aplicant la tesi de l’enunciat al títol, una cosa sembla prou evident: es pot imputar la responsabilitat a la gestió incoherent i tossuda de quatre “llepaciris”. No ha estat pas, de cap manera, el conjunt de catalans qui ha generat aquest surrealisme d’aturada. Tot ho han fiat al procés. Sí o sí! Llavors, els aprofitats de torn (és a dir, bàsicament C’s, PP i alhora el PSC) han trobat l’espai ideal per entabanar molta gent amb plantejaments esotèrics. En tot cas, passant d’ells i del seu cinisme, la daga del maleït article 155 l’ha imposat un egocentrisme que no pensa amb visió de comunitat. Tan sols els preocupa la pròpia trona. Encara que això provoqui el caos social, sanitari, educatiu, cultural, d’atenció als col·lectius més desvalguts i tantes altres finalitats del tot bàsiques i imprescindibles.
L’afirmació pot semblar de to gruixut, certament. Passo, emperò, a matisar-la… No veig sortida a l’atzucac o enroscada general mentre aquell refrany vagi de la maneta d’un altre, no menys expressiu: “No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure”… En aquest punt, de res no ens ajuden els criteris immobilistes, tancats i cíclics d’aquells dirigents que no ensumen o allarguen l’àmbit de la pròpia visió més enllà d’un metre, metafòricament. Per tant, en aquest pot situo tant els populars com els de Ciutadans, socialistes, comuns, republicans, exconvergents i cupaires. No en salvo ni un de sol. Té algun sentit repetir, fil per randa, uns càrrecs calcats a l’anterior legislatura? Manquen actituds i propostes reals de ruptura amb versions passades. Afegint-hi el diàleg. Sens falta. No vull ésser dels qui ens toca rascar-nos, si -pel que em sembla- la “sarna” l’escampa un clar desinterès dels qui volen seguir tenint la paella pel mànec. En un bàndol com l’altre. Sento ésser tan crític. És el que sento.
