Tres amigues en una residència universitària, lluny del poble, les tres han sortit del niu familiar per construir els seus propis senyals d’identitat. Aquest és el punt de partida de "Les noies de Mossbank Road", una peça de teatre que la dramaturga i actriu britànica Amelia Bullmore va escriure el 2009, però es va estrenar al 20011 a Londres sota el títol de "Di and Viv and Rose". Tot un èxit de taquilla i crítica, després va passar a Nova York i avui ocupa els escenaris de mig món, hi ha una excel·lent versió italiana del 2016 i una russa amb alguns fragments al Youtube, entre les traduccions la feta al català per Roser Batalla que es pot veure a la Sala Villarroel de Barcelona, amb la direcció de Sílvia Munt.
Aquesta és una d’aquelles peces barreja de comèdia i tragèdia on l’espectador riu i plora amb la història d’una amistat entre tres dones que desafia el pas del temps i els malentesos dels conflictes del dia a dia: Cristina Genabat (Viv, estudia sociologia, una d’aquestes estudiants addictes a la feina, lliurades en cos i ànima a la seva carrera per tal de sortir de Londres i treballar a Nova York), Marta Marco (Di, estima l’esport, és lesbiana, té una façana de dura, però amaga un cor d’or i estudia economia) i Clara Segura (Rose, estudia arquitectura, li encanten les coses boniques i viure la vida intensament, és promíscua fins a la medul·la, és potser el personatge més rodó de la peça i que més es fa estimar, el mes agraït d’interpretar per qualsevol actriu). Aquestes tres dones mantindran un vincle sistèmic que no el trencarà el melodrama de viure.
A la vida passem moltes vegades del riure al plor en un moment i quan crèiem que ho teníem tot guanyat ho perdem tot, són les paradoxes de viure. De la necessitat de tenir sexe a prescindir-ne completament. De la necessitat d’estrènyer fortament els llaços de l’amistat a buscar rumb propi i volar lliurement. De la passió pels homes a la violència masclista.
Són tres dones plenes de contradiccions, que comparteixen pis, espai vital i les uneix un sentit de la solidaritat femenina fortament arrelat en les seves ànimes d’esperits lliures, desitjosos de trencar la cotilla que la societat dominada per homes els col·loca en el dia a dia. Per a aquells que som de la generació dels vuitanta, la banda sonora és una delícia perquè ens evoca la nostra pròpia joventut, flashbacks viscuts que són ràfegues de malenconia (de Bryan Ferry a Madonna). La peça arrenca el 1983 quan les tres es muden a Mossabank, la casa compartida per tres joves que busquen fer-se un camí en la vida sense haver de deure res a ningú, tres dones que davant els ulls de l’espectador viuran tres dècades de les seves vides, amb les seves alegries i les seves tragèdies, una multitud de personatges invisibles envolten les tres protagonistes, aquests, sense tenir presència escènica, els coneixem per tot allò que elles expliquen d’ells. Tots teixeixen un gran tapís on es mitifica el passat i on el present es construeix des de l’intent de perdonar els errors i construir una relació forta d’amistat. Tres dones en moments molt diferents de la seva vida que es fan veritat sobre de l’escenari. Sens dubte la millor adaptació de tota la temporada.
