És de persones sàvies acceptar, analitzar i corregir els seus errors. "Errare humanum est", diu una màxima llatina. Certament, equivocar-se és inevitable i necessari si volem entendre els nostres interessos i els nostres desitjos. L’experiència històrica, la pròpia i l’aliena ens palesen que l’èxit esdevé després de fracassos, que els triomfs arriben després de derrotes. I el mateix mètode científic porta en el seu si l’error fins que troba el resultat satisfactori. El fracàs és inherent a la vida humana, és una experiència vital i anem més lluny si l’acceptem, analitzem i el corregim.
El món independentista -grups heterogenis amb interessos molt diferents excepte el de la independència: PdCat/JxC, ERC, CUP, ANC, Òmnium Cultural i altres- ha comès i continua cometent molts i greus errors -són notoris, només cal mirar el paisatge polític, econòmic, social i humà per percebre’ls. És incapaç, però, d’acceptar-los. Conseqüentment, no els analitza, no els corregeix i, per tant, no pot trobar el moment oportú per canviar l’acció política.
Allò que em preocupa de la situació política actual no és només que s’hagi mentit i es continuï mentint (assolir l’impossible), sinó que s’hagin cregut i es continuïn creient les seves pròpies mentides tot i generant una realitat paral·lela. L’antipolítica de la mentida i l’assentament de l’autoengany són un perill de primera magnitud. El mal que s’està fent als ciutadans afecta gairebé tots els aspectes de la seva vida pública i privada: l’economia, l’educació, la sanitat, la convivència, el benestar psicològic, la família…
Els grecs i els romans crearen dues formes de vida política que no s’havien vist mai: la polis i la república, i dues maneres de concebre la llei: com a límit o com a organització d’aliances. En ambdós casos -polis i república- el que està fora de la llei és un desert (Hannah Arendt: "La promesa de la política"). El que està fora de la llei -l’antipolítica- destrueix allò que la llei fa possible, és a dir, el món humà i humanitzador que hi ha dins de la polis: les condicions per les quals els homes i les dones en la seva pluralitat i diversitat viuen plegats i parlen els uns amb els altres. Aquesta idea d’Hanna Arendt és aplicable a la situació política actual de Catalunya. S’ha estat sovint fora de la llei. Durant aquests dos darrers anys s’ha construït poc i s’ha destruït molt, sobretot en relació amb la vida en comú. El món humà no és un edifici construït amb pedres, qualsevol element seu destruït, com per exemple la convivència, costa molt tornar-lo a refer. No sé si podrem apariar tot el que està trencat, però el que sí que sé és que hi ha molta cosa que s’està desfent i que caldria impedir-ho; altrament, aquesta situació pot ser descrita com a expansió del desert, metàfora presa de la pensadora Arendt. El desert, com a metàfora, no és causat per la política pública, sinó que és el resultat de la seva absència. El seu lloc ha estat ocupat per l’antipolítica, generadora de fortes tempestes de sorra. Els pobladors del desert sembla que s’han adaptat a aquest mode de vida, però a la resta de ciutadans només ens queden els oasis -la llibertat privada, l’amor, l’amistat…-, fonts de vida que ens permeten viure en el desert amb l’esperança de poder transformar-lo en un món veritablement humà. Esperança que ve alimentada perquè sempre hi ha homes i dones que, units políticament a la recerca d’un objectiu comú, treballen per reforçar els tres pilars de la vida en comú: la llibertat com a conquesta col·lectiva, la igualtat com a condició necessària per ser tots -els diferents inclosos- lliures i la fraternitat/solidaritat com a ressort activador de les relacions socials i com a corrector perquè allò que la natura no dóna la política sí que ho presta.
* L’autor és filòsof
