Necessitem molt talent a les administracions. La gran complexitat en els propers anys estarà en la gestió pública. Anem cap a una societat on moltes de les inèrcies del segle XX s’alteraran. Una part important dels canvis estarà vinculada al nou paradigma tecnològic basat en la intel·ligència artificial. Un altre factor de canvi tindrà relació amb la salut gràcies a la bioenginyeria i la medicina de precisió. Una nova generació de materials i la nanotecnologia ens faran viure noves famílies de productes de gran impacte. Hi haurà molts canvis que ens forçaran a replantejar moltes polítiques públiques.
Tots els experts asseguren que les properes generacions viuran bastant més de 100 anys. Ara tenim una societat que està dissenyada perquè visquem una mitjana de 70 llargs o 80 anys. Com que ja hem superat aquesta mitjana vital tant les costures del sistema de salut com les de les pensions han rebentat. La societat longeva és un gran repte. Hi haurà molta gent gran vivint sola i les grans pandèmies seran les neurològiques perquè la capacitat per regenerar el cos va molt per davant que la capacitat per regenerar les neurones.
Un altre factor de complexitat estarà associat a la sostenibilitat del planeta. Això ja va seriosament. La terra mostra molts símptomes de no retorn. Si les polítiques d’equilibri climàtic i ambiental no es despleguen urgentment la qualitat de vida i la pròpia supervivència del planeta estan en risc. I no cal que ho diguin els experts. Ho veiem tots. Les polítiques públiques que han de permetre models tipus economia circular seran imprescindibles però no són gens fàcils d’implantar.
Podríem posar-ne més exemples, tots ells d’alta complexitat, com la preservació de la privacitat o la relació entre tecnologia i democràcia. Poca broma. Per afrontar la complexitat cal talent, és a dir gent que sistemàticament doni resultats per sobre de la mitjana. La gent de talent té més oportunitats, té poc temps, aprèn amb facilitat i procura desaprendre, saben motivar-se. Són el contrari del no-talent que sovint s’especialitza més en la queixa que en la feina, troben que no tenen mai bons caps, aprenen poc encara que siguin addictes a la formació, tenen massa temps i pensen que el canvi no passa mai per a ells.
Les organitzacions de talent són d’entrada i de sortida. Les administracions són organitzacions d’acumulació. La crisi va aturar qualsevol contractació, amb la qual cosa l’estancament s’ha aguditzat. Les administracions necessiten desesperadament que hi entri gent jove, que n’hi ha de molt preparada, que aportin nous esquemes mentals i noves formes de relacionar-se amb les tecnologies digitals. El problema de les administracions és que hi ha molta més jerarquia que meritocràcia. Això i la falta de flux fan que el sistema de pressions i incentius del sector públic sigui molt ineficient.
Les administracions necessitaran molt talent per resoldre problemes d’enorme complexitat. Talent que sàpiga recolzar-se en el Big Data i la intel·ligència artificial. Talent que sàpiga sumar la intel·ligència natural i la intel·ligència artificial. Talent que sàpiga crear valor públic des de la innovació. Talent que sàpiga treure partit de noves tecnologies com el Blockchain per posar-ho molt més difícil a la corrupció.
Sense talent les administracions quedaran desajustades dels canvis accelerats de la societat. No hi podran respondre amb agilitat i es veuran com a burocràcies cada cop més pesants. Tot això passarà en una societat on el treball serà molt líquid, la gent canviarà sovint de feina i de perfil professional. Les administracions, un lloc de feina per a tota la vida, seran un espai de privilegi per als que vulguin, per sobre de tot, estabilitat. Però això no necessàriament atraurà al sector públic els més emprenedors i els més preparats. Si el sector públic és una illa d’estabilitat en un entorn de treball molt fluctuant, l’exigència de resultats sobre les administracions i els seus treballadors no pararà de créixer.
La meva percepció no és que tinguem comparativament una mala administració a Catalunya, ni tampoc a Terrassa. Hi ha marge de millora, però conec moltes altres administracions al món que em sembla que acumulen més patologies. En tot cas, sí que és molt preocupant de cara al futur la falta de flux de persones. Les organitzacions quan no marxa quasi ningú han de reflexionar molt sobre la seva política de talent. És també preocupant la poca capacitat d’innovació i la lentitud a abordar les tecnologies que ho tornaran a canviar tot. La dificultat per canviar amb una certa agilitat és excessiva. La rigidesa de les plantilles professionals no té res a veure amb les necessitats del segle XXI. Res.
Òbviament una part del problema és que com a societat sembla que fem tot el que podem per allunyar el talent de la política. No cal dir que alguns polítics també hi posen tot de la seva part a fer de la política un espai gens atractiu al talent. Demanem als polítics totes les hores del món, els neguem qualsevol privacitat, els paguem malament per poc espavilats que siguin i els tenim sota sospita com si tots fossin predelinqüents. La complexitat a què ens hem d’enfrontar no la resoldrem amb polítics de poc gruix i amb administracions amb el flux de talent bloquejat. O ens prenem seriosament una reforma seriosa de l’administració, i una dignificació de la política, o com a societat ho pagarem molt car. La complexitat no es resol acumulant mediocritat.
