Portem molts mesos en la inestabilitat i alguns semblen creure que ens hi podem passar no importa quant. Els països, les ciutats, han de governar-se en les grans visions i en els petits detalls. Durant un temps sembla que no passi res si no hi ha govern, que l’economia ho encaixi tot, que el clivellat social no supuri. Però els països sense govern tenen un alt cost d’oportunitat. Han passat les eleccions del 21-D i sembla que el menys important és què farà el govern. Podem actuar com si el món no canviés de pressa, com si només nosaltres existíssim al món, podem imaginar que sense acció de govern tampoc passa res. Però no és veritat. És un moment d’adaptar-nos amb molta agilitat i molta decisió a una nova era i aquí només tenim un tema, que és sens dubte molt important, però que ens pot fer desconnectar del món en un moment molt crític.
Catalunya va liderar a Espanya la primera i la segona revolució industrial. Ja no és tan clar que vagi a liderar la revolució d’internet i, al pas que va, pot perdre les poques oportunitats que té en la quarta revolució industrial. Ens hi juguem l’equilibri social i el poder continuar creant benestar. Els propers anys el món veurà com es desplega el nou paradigma basat en la intel·ligència artificial i això afectarà la forma com treballem, com fem negocis, com aprenem, com ens relacionem. És un moment d’oportunitats per als que estan a l’aguait i d’amenaces per als que estan distrets. Nosaltres portem massa temps distrets.
Cal trobar una sortida a l’actual situació a Catalunya i plantejar una etapa d’estabilitat, en què puguem pensar també en les altres agendes importants. L’estabilitat no pot ser impostada, ha de ser sòlida. Cal imaginar un govern capaç d’afrontar la complexitat del moment actual al món ( i és clar també a Catalunya). Amb un president i un govern de cos present que pugui exercir per lluitar per la visió de la Catalunya del 2030 i per la gestió de la Catalunya d’avui. L’independentisme ha d’aprendre a no tenir pressa, a guanyar consistència gràcies al bon govern i no a la improvisació i a astúcies de curta volada que el temps posarà al seu lloc. Cal acció de govern i cal repensar coses importants. Després de tot el que ha passat, cal actualitzar el cos del catalanisme que es desprenia de Vicens Vives. Cal pensar també, des de l’independentisme, en la Catalunya no sobiranista donat que és evident que no és possible presentar la part com el tot i menys després del 21-D.
El govern central ha d’aprendre a fer política al marge dels tribunals. Quan un procés judicial així es posa en marxa pot costar dècades desfer-lo. Els tribunals i la pròpia fiscalia han de ser molt més rigorosos en acusacions que siguin sostenibles, contrastades i ningú pugui llegir com a resolucions que semblin vestits a mida. Els tribunals s’han d’allunyar de la lògica política amb urgència perquè ens hi va la democràcia.
Aquesta estabilitat és imprescindible, per a Catalunya i per a Espanya. Però aquesta estabilitat no s’assolirà sense que una part molt important de Catalunya pugui mantenir la dignitat. Ni la presó ni Brussel·les permetran l’estabilitat. Jo no hi sé veure una solució curta i equilibrada.
Els judicis encara estan per venir i els ambients propicien que es parli d’unes penes de presó d’una desproporció marejant. Al final, fins i tot els més abrandats acabaran donant la raó a Miquel Iceta quan reclamava començar a pensar en una solució acordada, perquè la política només pot tenir una solució política. Però això serà molt llarg i, mentrestant, és duríssim imaginar que hi ha gent que pot passar molt temps a la presó. La notícia d’ahir sobre la decisió del Suprem de mantenir Oriol Junqueras a la presó és pèssima.
El més desesperant és que ningú sembla disposat a rectificar. Com no ha de rectificar el PP després dels seus resultats? Com, després de l’episodi de la pretesa República, no ha de verbalitzar el món independentista que cal una estratègia molt diferent a la seguida fins ara? Com no han de reflexionar partits com C’s o el PSC sobre com superar el sostre que també presenta el món no sobiranista? La falta de lideratge (per indolència o per "descabezamiento") impedirà que algú surti del discurs inercial a Barcelona ( la República proclamada) o a Madrid (ni un centímetre més enllà d’una llei constitucional interpretada interessadament). Catalunya no pot passar massa temps en aquest impasse. Però sense una perspectiva de dignitat no hi haurà estabilitat. Sense un context estable, Catalunya perdrà moltes oportunitats en un món en què les necessitem totes. L’estabilitat és la condició per a qualsevol estratègia amb recorregut.
