Som a mig cicle festiu nadalenc. Hem passat Nadal i Sant Esteve, i ara encarem Cap d’Any i Reis. I, en una societat tan oberta i diversa com la nostra, és lògic que aquest cúmul de festes se celebri de maneres molt diverses, segons les referències culturals de cadascú, les conviccions personals i, també, segons les possibilitats -els "possibles"- de cadascú. Per això, resulta tan difícil trobar un punt se significat comú en l’espai públic, on tothom se senti còmode.
Altres anys ja havia discutit, per exemple, l’enllumenat nadalenc perquè, per fugir de les referències més clàssiques, ens havíem passat de frenada i semblava més aviat un enllumenat de festa major. Això sí, amb una pobresa lumínica que, més que transmetre alegria, entristia només de sortir al carrer. Enguany, s’ha de reconèixer, l’enllumenat ha millorat molt. Els temes decoratius segueixen obviant qualsevol referència al Nadal tradicional. Ni temes religiosos, ni gairebé representacions de campanes o fulles de boix grèvol. I hi manquen els colors vermell i verd. Però han tornat les estrelles i altres motius que, per dir-ho així, "nadalegen". Fins i tot els llum led blancs i blaus semblen una mica més brillants…
Tanmateix, aquesta recerca d’un punt de trobada comú segueix sent complicada. La correcció política força a una clara descristianització del cicle festiu, tan culturalment cristià com és l’origen. I substituir Nadal per la celebració del solstici d’hivern és com sortir del foc de la religió per caure a les brases de la superstició. La referència cristiana en l’espai públic, però, segueix present a la Fira de Santa Llúcia o el pessebre davant l’Ajuntament. Però, en canvi, he trobat molt significatiu que ni en la utilíssima i ben editada publicació "Terrassa. Nadal 2017-18", d’Edicions MIC, que recull centenars d’activitats nadalenques, ni en l’agenda de l’edició d’aquest diari -ni, per cert, en la pàgina web del mateix Bisbat de Terrassa!-, no hi hagués els horaris de les misses del Gall -i, ara, també les del Pollet-, tot i ser un dels esdeveniments que encara congreguen grans quantitats d’assistents.
Tot i que sol ser un lloc comú lamentar la "mercantilització" del Nadal, és als comerços on ara mateix hi ha el principal lloc de trobada de -gairebé- totes les concepcions nadalenques. Ara bé: parlar de mercantilització -que òbviament ho és- amaga allò que realment es busca en aquesta dimensió comercial de les festes nadalenques, i que és l’acció de regalar. Fer regals és una forma d’intercanvi social carregada de sentit que ha estat profundament estudiada per l’antropologia, i que en la nostra societat de consum ha arribat a tenir la seva màxima expressió.
I, entre la descristianització formal de l’espai públic i l’imperi del regal nadalenc, ens queda la música. La música de Nadal, en forma de grans concerts tradicionals com el de la catedral, o en forma de nadales cantades al carrer o en la intimitat de les llars, és la més resistent de totes les expressions nadalenques. Des de les grans obres musicals, com el "Messies" de Haendel o l’"Oratori de Nadal" de Bach, fins a les més modestes nadales populars -en cantem de nord-americanes, alemanyes, angleses, franceses, castellanes i catalanes-, el repertori nadalenc és, ara per ara, l’espai més universal i, alhora, el més fàcil de compartir. Potser és una exageració, però diria que és en la música que se salvarà un Nadal universalment compartit, per damunt de tota la diversitat de costums i creences actuals.
