Sant Llorenç i la Serra de l’Obac hi ha massa marques de pintura en els seus camins. De fet, darrerament en algunes zones de la muntanya (sobre la Font de l’Olla o a la zona de la Mata, entre d’altres) hi ha marques grises per tots els camins. Marcar-ho tot crea una confusió fenomenal. En general, són marques poc respectuoses amb la natura. En alguns camins es superposen pintades de diversos colors creant un guirigall senyalètic excessiu. Molts d’aquests punts pintats a roques, a soques o a troncs són innecessaris. Constitueixen una plaga. Prefereixo mil vegades les fites tradicionals fetes apilonant pedres. No és una fórmula perfecta però és molt més respectuosa i s’adiu amb el que vol dir anar a caminar per la muntanya. Caminar té un component de descobrir. Els camins no són per fer-los amb Google Maps. Llegir la muntanya és aprendre-la amb el sentit d’orientació de tota la vida, aprendre a entendre els seus plecs, les sinuositats de les seves torrenteres i la successió de singles que determinen la complexitat de l’orografia. Reivindico el badar i poder-nos perdre una mica. Si no és així, no explorarem i no tindrem l’oportunitat de sorprendre’ns amb una balma impossible, un avenc inhòspit o una roca amb formes eloqüents. Caminar per la muntanya no és caminar per un parc temàtic, és una altra mena d’experiència. La muntanya proposa un diàleg individual, una conversa silenciosa, una mirada plena de matisos. No cal trencar els petits equilibris del seu ecosistema fràgil i màgic. Hi ha una narrativa espiritual a la muntanya, descobrir-la és una part de la plenitud que ens proposa.
Recordo algunes caminades memorables que hem fet gràcies a les fites. La més recent, baixar de la cova del Muronell fins a lliurar-nos al fons de la canal de la Font Freda i la zona del Roure del Parrac. Recordo, en una altra ocasió, una excursió inoblidable des d’on s’acaba el Camí de la Senyora, just a sota de Santa Agnès, i com des d’allà s’arriba d’una forma que sembla impossible fins a sota del Turó de les Nou Cabres. Vàrem arribar a aquest racó meravellós, un lloc intrèpid del massís, només de fita en fita, i és clar amb més d’una volta innecessària i amb més d’una esgarrinxada sobrera. Preferia quan no sabia trobar l’Hospital de Sang seguint el mapa que ara que sobren fletxes pintades per tot arreu. Em va costar trobar-lo un parell o tres d’excursions, gràcies a això vaig aprendre on era la Font del Racó Gran o les possibilitats d’altres excursions que donava el coll de la Sentinella. Quan vaig descobrir l’Hospital de Sang em va impressionar com eren els escenaris de les guerres carlines, plenes de batalles feréstegues, cruels. Caminar és fer-se escenaris que barregen història i natura. I no m’importa encara no haver trobat la Font dels Confits, ja hi tornaré i la trobaré. Forma part del joc. Com les vegades que vaig tardar a trobar la Cova del Solitari que està a tocar del Camí Ral.
Molts camins només necessiten fites a les seves cruïlles, en canvi les marques són arreu, com si no tinguéssim la més mínima capacitat de seguir un camí ben fresat. Jo mateix he posat fites als llocs que he vist que generaven dubtes raonables. He tornat enrere, he buscat quatre pedrots i he pensat en el que vindria darrera i s’orientaria amb més facilitat. Suposo que els més puristes fins i tot contra les fites deuen estar. Jo no arribo a tant. Jo accepto que els camins de gran recorregut estiguin marcats o que els gestors del massís posin uns quants indicadors en els camins principals. Tot en la seva proporció. Una de les coses que donen més satisfacció és descobrir les connexions d’un sistema de camins, comprendre com s’entrellacen. Hem passat uns quants dies per entendre el sistema de camins entre la Mata i el Pujol de la Mata, entre la Font Freda, la Falconera i el Roure del Parrac per sota. Ha estat un plaer. Hi hem trobat molts avencs. Hem descobert diverses formes per pujar des del Pujol de la Mata fins a la Mata i hem trobat runes d’una casa que fa dies que barrino què podia ser. I això és la muntanya. Entendre-la forma part del joc. Entendre-la en aquesta mena de "learning by walking" és una manera d’estimar-la.
Tenim un tresor en les muntanyes que ens envolten, amb uns boscos extraordinaris, amb unes composicions de paisatge que són la nostra identitat. Ens hem de posar seriosos. Les allaus que la muntanya rep cada cap de setmana requereixen un nivell de protecció que ara no tenim. Per exemple, si ve un any de sequera no pot ser que no ens posem molt més estrictes del que és habitual. Cal incrementar molt la cultura de respecte a la natura, començant per respectar els seus camins i la forma d’indicar-los.
