Boris Eifman (Sibèria, 1946) va transformar el 2005 "Anna Karenina", la novel·la de Tolstoi del 1877, en un espectacle de dansa. Eifman va crear la seva pròpia companyia -Eifman Ballet de Sant Petersburg- per transformar la paraula escrita en moviment dels seus 36 ballarins que omplen l’escenari del Gran Teatre del Liceu aquests dies de festes nadalenques. La selecció de la música de Txaikovski que va des de la "Serenata per a corda en do major" o les suites 1 i 3, les simfonies número 6 i número 2 fins a l’obertura de "Romeu i Julieta" acompanya els ballarins sota la batuta del mestre Conrad van Alphen al comandament de l’Orquestra Simfònica del Liceu. Les ballarines Maria Abashova i Daria Reznik interpreten Anna i el seu marit, Karenin, està ballat per Oleg Markov i Sergey Volovuev, l’amant, el comte Vronsky, segons el repertori està ballat per Oleg Gabyshev o Dmitry Krylov. L’espectacle és a ulls de l’espectador quelcom més que una il·lustració de la novel·la de Tolstoi. L’obra barreja conceptes de la dansa clàssica amb la dansa contemporània amb l’objectiu de desvetllar el món interior d’una dona sensible, una dona que viu amb el seu marit com si fos un estrany. Alegria i temor. Vergonya i confusió. La veritat i la mentida. La sinceritat i la hipocresia. Tots aquests elements entren en joc entre un ball de dansa i contradansa.
La novel·la comença fent una reflexió sobre el fet que totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres, però cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se desgraciada, en aquest cas un cas d’infidelitat, que provoca l’enfonsament del matrimoni, a partir d’aquest fet inicial Tolstoi aixeca una reflexió sobre el món de l’aristocràcia russa i les relacions humanes amb triangle sentimental inclòs.
L’espectador d’aquest ballet de Boris Eif-man estableix un contacte emocional entre el coreògraf, els ballarins i la música, l’impacte és total sobretot en el tràgic final on totes les forces s’uneixen per produir un moment genial i tempestuós a l’interior de l’espectador. La plasticitat del moviment que neix del virtuosisme i el domini del cos creen en l’espectador tot un món estètic. En aquests temps tan negres per a la lírica, va bé alimentar l’esperit nadalenc amb una visió estètica del món, executada des de la sensibilitat artística. Els ballarins a través del cos expressen tot el patiment que ha portat una dona a destruir-se, aquest és un ballet psicològic. Boris Eifman, sobre el repertori clàssic de la dansa russa, fa un pas d’avantguarda incorporant al seu laboratori tots els elements de la dansa contemporània obrint d’aquesta manera els límits del ballet clàssic. Uns quaranta títols donen suport al coreògraf com una de les figures més destacades en la recerca de la plasticitat del cos, la música i el moviment com a formes de fer literatura visual.
