El país ha votat, i Terrassa també. I han votat de manera molt semblant. Pràcticament la mateixa participació. I punt amunt, punt avall, el mateix percentatge de vots per a cada partit, amb l’excepció de Junts per Catalunya i Ciudadanos, el primer cinc punts per sota, i el segon, per sobre. Es pot dir, doncs, que la fotografia política de Terrassa en aquestes eleccions convocades de manera il·legítima per qui no podia fer-ho, amb una campanya en desigualtat de condicions -de presència dels líders, de pressupostos, de suport mediàtic i institucional, de censura, de biaix polític de la Junta Electoral central…-, globalment, és la mateixa de tot el país. I, siguin quin siguin els resultats, en qualsevol cas, això és una bona notícia per a una de les ciutats catalanes més grans. És a dir, tenim un país políticament equilibrat.
Certament, els resultats poden agradar més o menys en funció de les pròpies posicions polítiques. Però si atenem a allò que pretenia qui les va convocar, en Mariano Rajoy del PP, és a dir, intentar enfonsar l’independentisme després d’haver-lo "decapitat" -com va dir la Soraya Sáenz de Santamaría-, s’ha de dir que ha fracassat. Fins i tot amb la més alta de les participacions, i tenint els peus lligats de les forces independentistes, aquestes han tornat a obtenir la majoria absoluta en un mapa molt fragmentat, fins i tot millorant en nombre de vots. A Terrassa, l’independentisme obté poc més del 40 per cent del vot -més de 50.500-, encara que el bloc del 155 arriba al 48 per cent, amb poc més de 60.400 vots. I Ciudadanos sol ja n’obté gairebé el 30 per cent, deixant el PP en una posició ridícula. Com se sol dir per aquí, uns tenen la fama, i els altres carden la llana… La resta, se l’emporta Catalunya en Comú, amb un 9 per cent del vot, que manté aquesta posició ambigua amb les aspiracions que, precisament, permetrien fer les polítiques socials que reclamen. El problema de Catalunya en Comú és clar: qui té el cul llogat -a Espanya- no seu quan vol.
No cal que digui que els resultats del 21-D no resolen res per ells mateixos. I que la constitució d’un govern independentista, l’única opció possible, tampoc. O el govern espanyol accepta dialogar, o tot seguirà empantanegat. De fet, tants les eleccions "plebiscitàries" del 27-S del 2015 com el referèndum de l’1-O d’enguany ja eren demostracions de força per aconseguir un diàleg negat sistemàticament per Madrid, que sempre s’ha mantingut en una posició unilateral. I, ara, es tornarà a oferir diàleg, per enèsima vegada. En el benentès que dialogar, en política, no és fer una tertúlia de cafè ni intercanviar punts de vista, sinó negociar, acordar i respectar les conseqüències de l’acord a partir de la força democràtica de cadascú.
A part de la restitució de les institucions polítiques catalanes, però, el problema més greu i immediat que tenim és el dels líders socials i els polítics presos i exiliats. I, tots ells, el del judici que tenen pendent i que els podria portar trenta anys a la presó. Com a terrassenc, tinc viu en el pensament el nostre conseller Lluís Puig, que ha acceptat l’enorme duresa d’un exili injust per mantenir viva una veu del govern que la presó hauria silenciat. La justícia espanyola ja ha hagut de retirar l’euroordre perquè els delictes pels quals se’ls acusa són inacceptables en l’ordenament jurídic europeu. I el seu patiment hauria d’acabar ràpidament. En qualsevol cas, em permetran que el desig d’un bon Nadal li dediqui a ell en particular: Lluís, que el 2018 et porti la llibertat.
