Catalunya ha entrat democràticament en bucle. És un país dividit en dos, depenent de com es comptin els vots de Catalunya en Comú, s’escora plesbicitàriament cap a l’independentisme o no. Ni el 155, ni la presó, ni la fugida a Brussel·les han estat capaços de modificar els grans blocs que parteixen Catalunya en dues meitats. En aquestes condicions seria una temeritat ignorar la força de l’independentisme i també ho seria tornar a la via de la unilateralitat. Per a uns Catalunya ha votat fermesa i dignitat, per a altres ha segellat la seva decadència social i econòmica. A ningú, li falten arguments de pes. A la Catalunya actual hi ha tres grans partits, Ciutadans, ERC i el partit de Puigdemont ( que ja veurem si és el PDeCAT o no). Un partit mitjà, el PSC. I tres partits petits, de menys del 10%, els Comuns, el PP i la CUP. Res a veure amb la Catalunya de fa deu anys. El canvi és espectacular.
Què passarà en el futur? Ningú ho sap. Per a l’independentisme és un cop moral fort la victòria d’Arrimadas. Per al constitucionalisme ho és no haver assolit el "sorpasso". El PP ja no pot perdre més a Catalunya, però contra l’independentisme pretén guanyar a Espanya. Catalunya en Comú surt desgastada, fins i tot Colau de retruc. El PSC aguanta bé en la seva discreció parlamentària, però haurà de triar entre ocupar un espai de catalanisme moderat o lluitar per l’espai que ha assolit Ciutadans. Com a líders, Arrimadas i Puigdemont són guanyadors. Arrimadas, que hauria de ser més respectada, tindrà una gran projecció a Espanya. Puigdemont, que s’haurà guanyat més respecte, podrà mirar de fit a fit ERC i enterrar una mica més CiU i els ressons del pujolisme.
Josep Rull ha viscut unes setmanes de gran intensitat política i emocional. Ha estat el polític terrassenc amb més protagonisme i segur que serà una peça clau en l’enllaç entre l’entorn de Puigdemont i el del PDeCAT. És un dels homes del moment. Té una gran responsabilitat, unes conviccions molt fermes i una causa judicial desproporcionada com un gran mussol al quarto. Davant la incògnita del futur personal de Puigdemont, Rull pot jugar qualsevol paper de primera fila. La resta de polítics locals , inclosa Maria Sirvent, número dos de la CUP, han jugat un paper ben discret.
La sensatesa suggeriria de buscar un govern de la majoria resultant del 21-D amb programa de govern real (Catalunya porta massa mesos sense governar-se), d’apostar per una política catalana que abandonés la via unilateral i no fos insensible al dany a l’economia i una política espanyola que reconduís la situació, desjudicialitzés a poc a poc el procés i entrés en una lògica de diàleg real. No hi confio massa per no dir gens. És un moment en què els moderats són bescantats. En qualsevol cas haurem d’aprendre a viure amb aquesta complexitat.
Aquest mandat pot ser el de la recuperació de la patacada de la tardor de 2017 o potser la continuació d’un daltabaix prolongat. El perill de declivi econòmic i social és real, només cal mirar els indicadors d’inversió. Cal estar atents. Continuar projectant Catalunya com un espai de conflicte infinit no ens portarà res de bo. Hem d’aprendre a llegir la situació d’una forma que permeti una sortida. En tot cas la retòrica de la nit electoral hauria de canviar i no encallar-nos en passats irreals. Òbviament, amb gent a la presó i amb una justícia abonada a una mera persecució general de l’independentisme, no hi podrà haver estabilitat. Les responsabilitats de tot el que ha passat són compartides i tothom hauria de practicar una empatia que fins ara no ha existit. La presó no serà cap solució i farà molt de mal, sobretot als empresonats i a les seves famílies, però danyarà tota la política catalana i espanyola en general. El govern espanyol ha sofert una gran derrota en els resultats del 21-D, no pot dissimular com si aquests resultats no li fossin una gran amonestació. Caldria aturar les inèrcies i pensar amb altura de mires i començar a construir una solució.
A Terrassa, Ciutadans ha obtingut una gran victòria, quasi amb un 30%. ERC treu millors resultats a Terrassa que a Catalunya amb un 20% i passa per davant de JuntsxCat amb un 16,6%. El PSC millora resultats. La resta, Catalunya en Comú, el PP i la CUP, tenen fortes baixades, especialment els populars i els cupaires. No hi ha cap lectura a fer que sigui sostenible en el temps. Fa uns anys, quan ERC va guanyar les europees, semblava que Isaac Albert seria alcalde, després sembla que l’embranzida de Matilla i els comuns era imparable. Veurem. Tot és molt fluid i no hi ha lectures que permetin translacions fàcils.
