Som a les portes de les eleccions que més poden determinar el futur d’aquest país. Si més no, el futur més immediat. Tant o més que les de 1980, perquè poden destruir el model de societat que durant trenta-set anys s’ha estat construint. Certament, més que les de 2003, en què s’acabaven vint-i-tres anys de pujolisme, però no de projecte catalanista. I, en qualsevol cas, més que les de 2015 en què, tot i ser decisives pel que ha vingut després, mai no van ser allò que deia l’eslògan de Junts pel Sí, "les eleccions de la teva vida". És a dir, no van ser unes eleccions on es jugués el ser o no ser d’una voluntat de reconstrucció nacional. O, dit d’una altra manera, no hi havia en joc l’actual amenaça autoritària, el retrocés de l’autogovern i la voluntat de la definitiva aniquilació del caràcter nacional de Catalunya.
Allò que ara vivim -suspensió de les pròpies institucions d’autogovern, ja prou minvants els darrers anys- és l’avantsala del que pot venir. La suspensió pel Tribunal Constitucional de més de vint lleis del nostre Parlament, totes de caràcter social, ambiental o econòmic, posa en evidència que el model autonòmic ja s’havia col·lapsat fa temps. Qui sap si perquè el propi model havia arribat al límit, o bé perquè l’Estat havia decidit, fa temps, revertir un procés autonòmic que considerava que se li havia escapat de les mans. De manera que, en aquestes eleccions, els catalans ja no tan sols ens juguem el futur del país, sinó que també ens hi juguem el present.
Vull dir que si algú troba que el país era prou desitjable, que malgrat la crisi econòmica, seguíem tenint sanitat i educació de qualitat; que el país recuperava llocs de treball gràcies a munts d’inversions estrangeres i que les empreses, com moltes de terrassenques, eren capaces d’exportar com mai, hauria de saber que un canvi radical de model ho posaria tot en perill. I si algú troba que el catalanisme havia estat una força capaç de cosir una societat cada dos per tres portada al límit pels grans moviments migratoris, que sàpiga que ara està en joc deixar-la a mans d’aquells que s’han proposat dividir-la per tal d’ofegar els anhels de llibertat i emancipació d’una part molt rellevant dels catalans.
El dramatisme d’aquestes eleccions, doncs, ja no està només en el futur que pugui venir, molt incert, sinó en l’amenaça certa del molt que es pot perdre. I, per molt que el debat electoralista ho acabi emmascarant tot i que tergiversi la realitat, el projecte de país que hem tingut fins ara ha estat un model de progrés que sempre s’ha emmirallat en els millors països en benestar social, a vegades, passat-los davant i tot. Llàstima que la nostra habitual baixa autoestima i l’exagerat criticisme ens ho impedeixin veure!
Una bona part de la societat catalana que tots els estudis mostren que és la més jove i més ben formada -i, per cert, no pas la més beneficiada per l’economia extractiva dels Florentino Pérez de torn que és afavorida per l’Estat- havia arribat a la conclusió que per seguir progressant li calien instruments polítics més avançats que l’autonòmic. I per això havia empès el seu Parlament i Govern a explorar-ne les possibilitats. Però de manera antidemocràtica, amb l’aplicació il·legal de l’article 155, s’ha volgut aturar aquesta recerca de nous camins amb la creació de partits pensats només per bloquejar aquests camins, amb l’impuls i subvenció generosíssima d’allò que coneixem com les empreses de l’Íbex-35.
Doncs bé: aquesta és la cruïlla que tenim davant el 21-D: seguir explorant des d’on érem un futur millor per a tots els catalans o perdre allò aconseguit i retrocedir més de trenta anys enrere. A mi, és clar, em sembla una decisió ben fàcil de prendre.
