Jo qualificaria les eleccions catalanes del proper dijous com a esgarrifoses. Podria afegir tot un ventall d’altres adjectius per afinar aquesta afirmació. No cal abundar més enllà d’altres reflexions, quan tot ha planejat als volts d’un esperpèntic article 155.
No prenc partit ni per uns ni per altres. Vull ésser objectiu. En aquest sentit, tot plegat em produeix un fort desencís. Veient com està tot de trinxat, ensorrat i malmès. Em pregunto si n’han encertat cap. Com a analista informatiu, però, estic al·lucinat. La postura immobilista, mentidera i fugissera dels dos partits majoritaris (a nivell estatal) em treu de polleguera. Fer-se dir constitucionalistes i impedir que el president de RTVE sigui escollit per concurs és de jutjat de guàrdia. Després, intentaran fer-me beure a galet parlant de democràcia, Estat de dret i llibertat d’expressió.
Per driblar-nos millor que en Messi, tenen la barra de dir-nos que les agendes són molt plenes, essent proper el Nadal… Quan el termini per aplicar la reforma prescrivia el darrer dia de l’any. En resum, se seguirà escollint els membres del consell d’administració en base a ideologia, que no pas vàlua. El canvi del president José-Antonio Sánchez fou una prioritat del Congrés. Esdevingué la primera proposició de llei de calat aprovada al Senat en aquesta legislatura.
Un cop més les nostres forces polítiques mostren un rerefons podrit, egòlatra, antisocial i allunyat del rigor de l’empresa privada. Dic això perquè, quan no s’assoleixen objectius en un exercici, es paga amb la "sanció" de no cobrar primes… O fins i tot amb cessaments. Començo a estar més que tip de bipartidismes. També, però, de populismes i nacionalismes prou aborregats i messiànics. De pas, critico que ens puguin enredar tan fàcilment en tantes qüestions (reforma laboral, guardiola de les pensions, separació de poders, política fiscal justa, manca d’unitat en temes educatius, etcètera). S’ha demostrat la inutilitat d’una llei més. Algú ho havia de dir… Encara que els pesi!
