A vuit dies vista del 21-D, segueixo confús. Tampoc no és necessari que em fixin el dia abans com a diada de reflexió. Realment, no la necessito. La considero, fins i tot, una bajanada. D’acord amb opinions que intercanvio amb amics i coneguts, tinc clar que hi ha molts indecisos. És un fet prou preocupant. Més encara quan una part significativa d’ells englobarà el que els ianquis batejaren com a majoria silenciosa. Presumiblement això implicarà un percentatge alt d’abstenció o vots en blanc. Si a aquesta reflexió hi afegim les mancances de la llei electoral, estic fortament preocupat. Ningú no em pot garantir uns resultats mínimament adients a la governabilitat del Principat. Quan un fet així passa a Alemanya, allí se suposa un nivell d’entesa i criteri molt per damunt del palesat ací. En cap cas, no contemplen repetir pas els comicis.
Parlant de reformes necessàries, el llistat seria interminable. A hores d’ara, tan sols em centraré en la famosa llei d’Hondt. És un sistema electoral de caire proporcional que divideix el nombre de vots emesos de cada partit entre la xifra de càrrecs electes per a cada circumscripció. Sense necessitat de saber matemàtiques, a ningú no se li escapa que es tracta d’un sistema injust, no gens plural i antidemocràtic. A casa nostra, la moda bipartidista resta reduïda a PP-PSOE. Dues formacions sotmeses a infinitat de processos judicials per corrupció. Els va fantàstic impedir reformes.
Feta aquesta primera reflexió, diré que he començat a rebre carretades de paperam inútil. No deien que som a l’era digital? Quin sentit té acumular publicitat de totes les opcions, quan només se’n podrà triar una? Algú em pot quantificar, clarament, l’impacte econòmic d’aquesta despesa? Sense voler incidir en una xerrameca fàcil orientada a obtenir aplaudiments, esdevindria molt senzill i útil invertir capital en causes socials i/o solidàries. Ja sé que el meu discurs se’l pot endur el vent. Mentrestant, però, accepto i agraeixo suggeriments per decidir l’orientació del meu vot.
