Al llarg de la vida, tots cometem algun error. És clar, però, que sempre et trobes gent que viuen ancorats en la prepotència. Creuen que ells mai no l’esguerren. Miren la resta de mortals per damunt de l’espatlla. Fins i tot, amb un tarannà xulesc. Aquest tic, el poden patir, de manera especial, alguns col·lectius d’immigrants. Sense tenir en compte que també és tasca nostra fer per ajudar a integrar-los. Si considerem el fet polític, sembla prou evident que l’anomenat “procés” ha dividit bastant la societat catalana. La majoria esgrimida per l’entesa Junts pel Sí & CUP no tenia traducció correlativa, a nivell global, quan se sortia al carrer. En part, per culpa d’una llei electoral que no iguala el valor d’un vot a una persona a tot el Principat. Som davant d’un tema que no es pot obviar i que requereix revisar-se.
Un cop fet aquest preàmbul, m’he sentit -algun cop- atonyinat per gent del meu entorn. Evidentment, cadascú és ben lliure de pensar el que vulgui. Tant a nivell polític com social, religiós, educatiu o cultural. El que ja em costa d’admetre rau en el fet que, de tant en tant, s’hagi volgut implementar un pensament únic del sí o sí. Tots aquells que palesàvem alguna mínima escletxa érem els dolents de la pel·lícula. Quan entre blanc i negre, per exemple, hi ha molts matisos. Dit en clau religiosa, plantejo -metafòricament- la triple possibilitat de vots al Concili Vaticà II: amb un placet, non placet i placet iuxta modum.
És per això que m’ha semblat oportú la tria del refrany del títol. La traducció castellana seria -si fa no fa- “cada uno se rasca donde le pica”. No és ètic respondre a provocacions verbals amb idèntica moneda. No havent afavorit el diàleg o l’entesa cap dels dos bàndols, el més assenyat passava per adoptar la llei del silenci momentani. Ara bé, un cop establert un timing o pausa d’anàlisi, ficar el dit a la nafra pot comportar conseqüències molt més desproporcionades. Tot no es pot dir, certament. Sovint, la millor paraula és aquella que un es guarda. El respecte i la deontologia fixen allò que podríem batejar com a “línies vermelles”.
Acabo, per tant, expressant les meves disculpes a tots els qui puguin no veure’s reflectits amb alguna de les meves opinions. Intento ésser un ferm defensor del valor suprem de la llibertat d’expressió.
