És evident que els calés se’n van com l’aigua. En una societat massa consumista, justament ara vénen dies perillosos en aquest sentit. El Nadal -amb la barrina publicitària de mitjans de comunicació i una publicitat prou agressiva- ens trepana el cervell. Hi ha gent que potser té poc sentit del control i malbarata a la babalà. Cau fàcilment. Raó per la qual convenim que els bitllets tenen ales€ En canvi, per contra, no passa el mateix amb la paciència: “quanta més se’n gasta, més se’n té”. Ben curiós, certament, tot i no tenir-ho gaire present.
Tot li arriba, al qui sap esperar. Fins al punt que els francesos perjuren que ésser pacient consisteix en l’art d’esperar. Una manera de poder assolir-ho tot. No és gens fàcil, però el temps acostuma a fer de bon conseller. Serenament, es poden aconseguir fites impensables. De ben cert que jo sóc una de les persones menys indicades per insistir en aquest valor. Si més no pel fet que em considero nerviós, neguitós, actiu i cua de mal seient. Molt sovint em caldria aplicar-me -en carn pròpia- la dita de comptar fins a deu. Frenar l’impuls de la pressa.
Malgrat tot, vull meditar sobre diferents sinònims del que estic dient: tranquil·litat, assossec, filosofia, conformitat, capacitat d’aguant, el fet de saber-hi estar, resignació, zel, perseverança, flegma, tolerància, tremp, cura, lentitud i minuciositat (entre d’altres). Tornant a esmentar els francesos, hi ha una expressió seva prou significativa: “savoir faire”. Una barreja de seny català i esperança eremita. Combinar ambdós valors garanteix èxits, de ben segur.
La paciència ve a ésser com un arbre d’arrel amarga però fruits ben dolços. Diria que també palesa la fortalesa del dèbil€ Quan la impaciència fa tot el contrari: no és altra cosa que la debilitat del fort. Pujar una escala demana començar pel primer esglaó. No s’hi val a voler-ho fer tot de manera impulsiva. “Piano, piano€ si va lontano”. Qui vol assegurar l’encert, va a poc a poc. Que li ho diguin als inventors. Han fet descobertes de gran vàlua sobretot en base a la paciència. Més que no pas a cap altre dels seus carismes o talents.
Matinar no equival a veure clarejar abans. El caçador, quan no sap tenir calma, torna -de buit- a casa. El pacient que es recupera d’una intervenció ha de tenir tota la confiança en el seu metge.
