Dilluns passat es celebrava el dia del mestre/professor. Aquest és el motiu pel qual dedico aquest article a la seva figura, a l’escola/institut, als seus reptes, als seus obstacles, a la seva vàlua. L’àmbit on habita el mestre és l’escola, per la qual cosa el primer que m’he de preguntar és quina és la finalitat de l’escola. Aquesta qüestió em fa pensar en dos problemes. L’un és tècnic i fa referència als mitjans amb els quals els alumnes arribaran a aprendre. L’altre és d’una altra mena; que un nen, un noi, arribi a ser una persona diferent de manera que el seu món canviï, això, és una altra cosa. Es tracta que l’escola ha de tenir una finalitat, la qual no és ser només corretja de transmissió del saber, sinó principalment farga on es treballen valors.
La decisió que ha de prendre l’escola és si posar-se al costat de l’individualisme vigent o de la ciutadania. La resposta és esquizofrènica: com a institució d’una societat democràtica la seva tasca és formar ciutadans, és a dir, té possibilitats de transmetre coneixements i valors sense els quals no pot existir una societat decent; ara bé, com a anella de la cadena de l’economia de mercat l’escola està organitzada per crear tècnics (acrítics). La meva proposta és que l’escola es transformi en una institució al servei de la democràcia i orienti els seus continguts i mètodes vers la formació de ciutadans il·lustrats i, per tant, sobirans.
I el mestre? Quina és la seva tasca? Com educar el nen, noi o adolescent? "Fent-lo ciutadà de la ciutat que tingui millors lleis" (Xenòfil, pitagòric, s. III a. C.). L’analogia que més m’agrada referent al mestre és la de jardiner. Aquest amb el reg, l’adob i la poda ajuda les plantes des de fora a créixer, brotar, florir i fructificar, però són les plantes les que creixen i fructifiquen. És així també des de fora com el mestre ajuda, però qui creix amb coneixement i amb valors és l’alumne.
S’ha dit i es diu avui encara per part de certs polítics i mitjans de comunicació que l’escola -principalment la pública- adoctrina els alumnes. Defensen una escola neutra, imparcial. Conseqüentment, els docents estan en el punt de mira. Ara bé, aquesta és la qüestió: pot ser l’educació neutra, imparcial? No. Ni adoctrinament ni neutralitat: compromís. Els valors no es poden foragitar de l’educació. Davant del dolor, la injustícia, la desigualtat, la ignomínia que ens envolta, el mestre no pot ser ni neutre ni adoctrinador, sinó responsable. La realitat no pot negar-se, ja que seria negar el dolor, la misèria, la injustícia. El mestre, per tant, no és un ens indiferent, insensible, sense valors, motivat únicament per la recerca desinteressada de coneixements. Pensar, analitzar i ser crític amb el present -muntat sobre dues bombes: la bomba social i la bomba ambiental- i compartir-ho amb l’alumne és important per comprendre els interessos que han dut a la situació actual, per inferir les conseqüències possibles a mitjà i llarg termini i per trobar solucions alternatives. Escriu Milani -fundador de l’escola de Barbiana- l’afirmació d’un alumne a "Carta a una mestra": "Jo sóc un noi influït pel mestre i en presumeixo. Ell també en presumeix. Si no, en què consisteix l’escola?".
L’ofici de mestre/professor és el més important, posa les bases per a la continuïtat del saber. És el més valuós, ja que té cura d’éssers humans, tractats com a fins i no com a mitjans. És el més bell, perquè amb la seva doble tasca, instructiva i educativa, connecta els dos grans eixos de l’ideal humà: l’àmbit del saber (contra la ignorància) i l’àmbit dels valors (contra la injustícia). És perillós perquè davant l’anàlisi de la realitat pren partit, es compromet. Un bon mestre pot sobreposar-se a les adversitats i fins i tot a les males lleis. Malauradament, l’ofici de professor és el més menystingut per un sector de la societat i per la classe política; aquesta sí que ha intentat adoctrinar al llarg de quaranta anys en voler imposar a l’ensenyament a través de les lleis d’educació la ideologia de torn.
L’autor és filòsof
