En el nostre país, Catalunya, passem d’un extrem a l’altre, en qüestió d’urbanisme i protecció del medi natural. En els prop de quaranta anys de democràcia municipal, hem assistit a tants canvis en matèria urbanística que, a dia d’avui, els tècnics municipals han de ser més experts en els canvis de legalitat que no pas en arquitectura.
Ha estat habitual, per part de la Generalitat, considerar els ajuntaments com institucions menors d’edat, als quals convenia protegir, vigilar i sobretot controlar, tot el que volien fer en terreny rústec. Entenent per terreny rústec, tot aquell que no és urbà, i per tant no edificable. Quan el govern de la Generalitat es queixa de la intromissió del Madrid polític en els afers autonòmics, els alcaldes d’ajuntaments rurals fem un somriure, pensant en les constants i greus intromissions en les competències municipals. I és que hem passat dels vells temps en què es deixava fer, als nous temps, en què el control és tan detallista i absolut que ens perdem en tramitacions i gestions, fins a extrems inacceptables. Uns exemples serviran per descriure les queixes.
Si un pagès vol arreglar la seva casa, no sap en quin embolic està a punt de ficar-se. La casa pot ser seva, però qui decideix el que hi pot fer i com ho pot fer ja no és ni el seu alcalde o Ajuntament, sinó uns senyors de Barcelona que han decidit què li deixaran fer. Quan dic uns senyors de Barcelona, em refereixo al Departament de Territori i Paisatge, abans dit Departament de Política Territorial, o noms similars. En aquest departament, hi ha la Direcció General d’Urbanisme, encarregada de vetllar per l’aplicació de les lleis d’urbanisme, o també la Direcció General de Paisatge.
El pagès veurà com fer teulada nova, o ampliar alguna dependència, aixecar una mica el sostre, convertir les golfes en un habitatge, etcètera comporta una allau de projectes, tràmits, i despeses, com per fer-li canviar d’idea i esperar millors temps. He d’afegir que se’ns ha tret als ajuntaments tota competència en sòl rústec i tot ha d’anar a la comissió d’urbanisme respectiva. Els tràmits poden durar mesos i, en alguns casos, anys. I al final li poden anar retallant tot el que volia fer, fins al punt d’exigir-li unes condicions tècniques tan rigoroses que no li val la pena fer obres, a no ser que la casa li perilli de caure-li al damunt.
Obres tan necessàries i indispensables com portar aigua o llum, en cable soterrat, li suposen haver de presentar un projecte i tramitar-lo com un pla especial. Mesos de tramitació i costos enormes, abans del primer cop de pic, a terra. Si vol millorar la pallissa, o algun magatzem, li tocarà fer el mateix que per la casa principal.
En fi, per què explico això? Doncs, perquè en aquest país es legisla a partir de la visió i els desitjos de la gent de ciutat, pensant molt poc en els que viuen i han de viure del món rural. Es vol tenir un rerepaís com una mena de jardí o paisatge per als urbanites, i els que hi viuen s’han d’adaptar a aquesta regulació. I que ningú pensi que els rurals no volem un país bonic i ordenat. En absolut, som els primers a cuidar-lo i mantenir-lo, però sense exageracions ni regulacions, tan i tan restrictives, que impedeixin viure-hi. De fet, ja patim una doble discriminació, quant a serveis bàsics elementals, amb pèssima cobertura de ràdio i televisió, per una banda, i encara més greu en matèria de noves tecnologies. Tenir determinades cobertures suposa pagar instal·lacions caríssimes per poder garantir un determinat servei de telefonia mòbil o internet, si a més, per a qualsevol canvi, millora o modificació que es vulgui fer a la finca s’ha de demanar permís i esperar, vegin bé els canvis, al cap de molts mesos de tramitació, el que suposa considerar els habitants del món rural ciutadans de segona categoria. Així estem, i d’això ens queixem. Quan algú parli d’ampliar l’autogovern, que pensi en tot el país i no només en les ciutats. Pensem en 600 municipis que perden població i no se’ls atén com la seva situació requereix.
* L’autor és alcalde de Borredà
