Fa dies, parlant sobre el descobriment del que ara anomenem Amèrica, va sorgir el plantejament que perquè alguna cosa sigui "des-coberta" abans ha d’haver estat coberta. Amb la paraula "desvelar" passa el mateix: un fet abans ha estat velat perquè després pugui ser "des-velat".
Independentment de si el que va succeir amb Amèrica va ser un descobriment, una trobada de cultures, etcètera, el fet de descobrir ens planteja una posició existencial. La realitat existeix, en els seus diversos plans, més enllà que sigui "descoberta" o no. La qüestió és creure que nosaltres l’anem descobrint, com si l’anéssim conquerint mitjançant el nostre esforç intel·lectual o físic. Aquesta seria una posició egoista. En contacte amb la realitat som nosaltres els que ens anem descobrint, traient vels, trobant-nos d’una nova manera davant del que ens interpel·la o que abans pensàvem que era d’una manera i ara reconeixem que és d’una altra. O que simplement desconeixíem que existia.
Els descoberts som nosaltres. Com aquella persona que es treu el barret, que es descobreix el cap, en actitud de respecte. Descobrir alguna cosa o algú hauria de ser un acte d’humilitat, de sorpresa. Generalment, un descobriment és el començament d’una nova relació, tant si es tracta d’un poble, com d’un element químic, una galàxia o un tret de la nostra pròpia persona del qual no érem conscients.
Descobrir, doncs, és descobrir-se. No solament obtenir dades noves de la realitat, sinó exposar-se, quedar al descobert. Començar a formar part d’allò davant de què es produeix el descobriment. El fet de desvelar ens remet a obrir els ulls, a descórrer un vel que ens impedia veure la realitat tal com és. La paraula "desvelar" a vegades és confosa per alguns amb desvetllar, que ens remet a estar en vetlla, desperts, atents al que succeeix. Aquí s’hauria de despertar una posició ètica davant el descobriment: ja no estic sol, aïllat, sinó que en descobrir-me em contemplo part d’una realitat cada vegada més gran i complexa. Per tant, allò que faci en favor o en contra de l’esmentada realitat reverteix també en mi.
Quan Cristòfol Colom va fer la seva segona incursió cap al que creia que eren les Índies va viatjar amb ell Ramon Pané, un frare jerònim provinent del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, proper a Barcelona. Ramon Pané va conviure amb les comunitats taïnes del que avui coneixem com a República Dominicana i Haití. Ell es va encarregar de fer un relat sobre els costums, la cosmovisió, la religió d’aquell poble. Gràcies a això coneixem dels taïnos més que els vestigis arqueològics que resten de la seva cultura. Ramon Pané no va voler imposar als taïnos una cultura i una religió. En arribar es va interessar primer per aprendre la seva llengua, conviure amb les persones, conèixer la seva manera de concebre el món. Passats uns quants anys va començar a mostrar-los la llengua i la religió de les quals ell provenia. Probablement, el frare, més que descobridor, es va sentir descobert davant d’aquella realitat desbordant per als seus sentits. Es va percebre diferent parlant una llengua nova, menjant coses insòlites, enfrontant-se als elements naturals des d’una altra perspectiva.
Els límits. Gràcies als límits existim: si no ens limités la pell, es desbordarien els òrgans interns; si no coneguéssim un nombre limitat de paraules, aquestes no podrien interactuar entre elles per sostenir les idees i els sentiments; si no nasquéssim, no moriríem… Els límits ens donen la possibilitat de ser, però no són rígids, sinó permeables. Descobrir la realitat és descobrir-nos-hi integrats: ja no com els qui donen sentit a allò que existeix, sinó com els qui troben el sentit del que existeix. Això implica anar-se endinsant en els terrenys de la humilitat.
* L’autor és de l’Àmbit Maria Corral
